En les darreres setmanes dues han estat les preguntes que més hem hagut de respondre. La primera, què és el que fem i farem a Madrid. Fins i tot, en els darrers dies, s’ha incrementat el nombre d’interpel·lacions que hem rebut en aquest sentit arran d’un article de Pilar Rahola a La Vanguardia en què qüestionava l’eficàcia negociadora de Democràcia i llibertat i Esquerra Republicana.
Davant d’aquesta pregunta, nosaltres ens hem remès a allò que durant la campanya electoral hem manifestat: la nostra actuació no s’apartarà ni un bri del que ha mandatat el Parlament de Catalunya (resolució del 9-N) i actuarem a les ordres del Govern de Catalunya. Certament, la resolució del Parlament, que donava a conèixer urbi et orbe el què, el com i el quan del que cal fer per construir la independència, feia referència també a negociar amb l’Estat la separació si existien les condicions per fer-ho. En aquest sentit, cal recordar que en la darrera sessió plenària de la legislatura que hem deixar enrere, Esquerra Republicana ja va plantejar un debat en el plenari per tal que l’Estat acceptés el mandat democràtic nascut el 27-S i negociés la separació. Evidentment, la resposta fou negativa i furibunda, tant des del PP com des del PSOE.
Ara bé, en la mesura que poguessin donar-se unes altres condicions és evident que es negociarà. Però, ara per ara, aquest escenari no existeix (no ens enganyem) i el nou govern espanyol (si finalment es constitueix), sigui del color que sigui, es negarà a assumir el mandat democràtic del 27-S.
Es per tot això que convé de no perdre de vista que tot ens ho juguem a casa nostra. Ras i curt, tot depèn de nosaltres mateixos, bo i partint d’una realitat inqüestionable: els impediments per part de l’administració espanyola seran majúsculs fins a l’extrem que l’única garantia que la qüestió catalana cridi la intervenció internacional rau en la materialització del procés de desconnexió a què ens hem compromès (amb la consegüent assumpció de les conseqüències judicials producte de la criminalització del procés d’independència per part de l’administració espanyola), la pulcritud democràtica dels procediments que s’han de seguir i a l’èxit del mateix Govern. En conseqüència, diputats i senadors sobiranistes, tots a les ordres del Govern. I punt!
Una segona pregunta, en aquest cas procedent de l’entorn de Podemos i En Comú Podem, que qüestiona què faríem en cas que hi hagués un govern progressista a Madrid. La resposta és del tot evident. No poseu, si us plau, el carro davant dels bous. Primer que hi hagi govern amb participació de Podemos i, després, ja el qualificarem de progressista o no en funció de la tarja amb què es presenti. No obstant, tot apunta que difícilment podrà qualificar-se de progressista un govern que no reconegui ni tan sols el Dret a Decidir.
Tot plegat, en el supòsit que PP, C’s i PSOE no acabin entenent-se, que és una de les dues opcions més plausibles. L’altra, la convocatòria de noves eleccions.
I reblo el clau: la decisió, en tot cas, es prendria d’acord amb el Govern de Catalunya.
