Article publicat amb l’Helena Moliné per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el gener del 2010
El 14 de gener de 1900 s’estrenava al Teatro Constanzi de Roma Tosca, de Giacomo Puccini. Es tracta d’una de les principals i segurament més populars òperes de l’autor, juntament amb Madame Butterfly i La Bohème.
La peça teatral original de Tosca és de Victorien Sardou i es va estrenar al 1887 a París. Quan es representava a Milà, Puccini va tenir l’oportunitat de veure-la i va parlar amb Giulio Ricordi, l’editor, per tal d’ aconseguir-ne els drets per poder-la musicar. Malauradament, però, el 1893, els va obtenir el compositor Alberto Franchetti. Mentre que el llibret es va encarregar a Luigi Illica i, a la part final, s’hi va afegir Giuseppe Giacosa. Més tard, però, Franchetti va rebutjar el projecte perquè no s’hi va veure en cor. I l’obra va arribar finalment a mans de Puccini, que, el 1896, va començar a composar l’òpera amb el llibret d’Illica i de Giacosa.
L’autor utilitza un esquema musical molt diferent a l’anterior òpera, La Bohème. A Tosca la música és molt més vertiginosa, hi ha més tensió, dramatisme i un tràgic final. En concret, es tracta d’un melodrama en tres actes que mostra el patiment i la mort d’alguns personatges. I, com en d’altres obres de Puccini, hi trobem una heroïna que viu i mor per amor. I, de vegades, s’ha afirmat que el personatge de Tosca estava inspirat en la dona del mateix autor, amb qui compartia una forta personalitat i una gelosia descontrolada.
Tosca parla de la política a l’Europa del 1800, en plena ofensiva de Napoleó sobre Itàlia. La trama gira entorn a Floria Tosca, una coneguda cantant d’òpera i el seu estimat Mario, que volen ajudar un revolucionari perseguit per la justícia. En realitat, es tracta d’una reflexió sobre l’abús de poder, la passió, la tortura… i sobre la posició de força de l’església en una societat que lluita contra l’opressió.
L’òpera comença amb el tema del Baró Scarpia, sense obertura ni preludi. I, tot seguint la tècnica del leitmotiv wagnerià, aquest tema i el d’Angelotti aniran apareixent, transformats, al llarg de tota l’obra. I, de fet, la composició presenta una continuïtat en el discurs musical, que només es trenca amb un parell d’àries. Una de les més conegudes de Puccini, “Vissi d’arte“, coincideix amb el punt més àlgid del personatge de Floria Tosca, que es lamenta i plora al cel per la injustícia del seu sofriment.
Un cop més, a les portes del segle XX, el Romanticisme europeu s’inspirava en els processos revolucionaris de finals del segle XVIII per expressar els lligams més íntims entre els sentiments individuals i l’esdevenir col•lectiu de les nacions. I, en realitat, a principis del segle XXI, aquesta continua sent una temàtica plenament actual.
