L’èxit de la detenció dels presumptes terroristes i la incautació d’armes i explosius, que contribueix al final de la violència i a salvar vides, potser no cal que es doni amb la mateixa eficàcia investigar i en el seu cas sancionar la tortura i els mals tractaments determinats. No és estranya l’escassa credibilitat governamental, si es té en compte que tots els governs espanyols han assumit com a pròpia la versió dels denunciats, han negat en cada cas tota la denúncia, no han rectificat davant de les condemnes judicials sinó que han indultat als condemnats, han desqualificat els informes d’Amnistia Internacional, i han fet cas omís de les recomanacions de l’ONU i el Consell d’Europa, i de la condemna d’Espanya pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no investigar denúncies.
De nou assistim a successives versions oficials contradictòries, que boregen la negació de l’evidència i abonen la sospita. Només faria falta gravar els detinguts per impedir tant la tortura como la denúncia falsa, que desplacen la legitimitat de la policia a la víctima, i són obstacle per a l’eficàcia policial, que corre el risc de ser vista més com una banda rival que com una garantía dels drets de tots, també dels detinguts. No tot val ni serveix contra la delinqüència terrorista, només els drets humans i la llei que els defensa, doncs la tortura és, per sobre de tot, un crim execrable, però també inútil i contraproduent, fins i tot per a la cínica raó d’Estat: és pitjor que un crim, és un error.
