Tornar al camp

El meu article de diumenge a Economia digital:
Parlava l’altre dia amb un pagès de secà del Solsonès que em deia que, vist el panorama, a ells no els anava pas malament. El preu dels cereals remunta i la ramaderia, depèn de l’àmbit, aguanta. Llegia també les declaracions del famós alcalde de Rasquera, Bernat Pellissa, que després del paorós incendi (intencionat??) que ha cremat 3.000 hectàrees a Rasquera, el Perelló, Tivenys i Benifallet, parlava de l’oportunitat de partir de zero. Amb això volia dir que ara es podrien estalviar els errors hiperconservacionistes que van succeir a l’anterior incendi de la Serra de Cardó del 1995.

L’impediment a l’entrada de ramats a pasturar va provocar un creixement descontrolat de bosc i sotabosc que en no haver-hi altra gestió forestal que la ramaderia ha estat combustible fàcil pel darrer incendi. Els ramats de cabra blanca (espècie autòctona) i de bous podran semblar, aquesta vegada, pasturar en les zones que permetin crear un mosaic de vegetació diversa i sostenible.

Una altra dada, tan a Grècia com a Catalunya, la crisi de civilització estructural i la crisi econòmica conjuntural però de llarga durada que s’albira, estan propiciant el retorn o simplement l’anada de joves amb titulació universitària terra endins per desenvolupar activitats vinculades a la vida rural. Si a això hi afegim el fet que sigui per convicció ecològica, sigui per necessitat de subsistència, hi ha una eclosió d’horts urbans en terrasses o en espais habilitats, podríem dir que un aspecte positiu de la crisi és el retorn al camp.

L’índex de població activa agrària catalana és ridículament inferior a la mitjana dels estats desenvolupats d’Europa. L’atracció migratòria de les urbs industrials i l’aposta única –fomentada per la majoria de governs- per l’agricultura i la ramaderia industrial ha creat algunes oportunitats però n’han liquidat moltes.

En la lliga internacional de l’agroindústria Catalunya està ben posicionada, importants multinacionals de transformats alimentaris tenen seu a Catalunya i això ha estat possible en un primer moment assentant-se sobre la capacitat de producció industrial de pagesos i ramaders catalans. Ja tenim multinacionals catalanes i que creixin.

Però ara s’hauria de compensar el preu que han pagat territoris sencers per assolir aquesta primera acumulació de capital. En aquest sentit el problema d’una part important de la pagesia és la dificultat per la comercialització. El problema ja no és la qualitat i originalitat on han fet inversions físiques i en talent, el problema és que o no aconsegueixen posar en valor la traçabilitat dels seus productes frescos o quan els productes són elaborats el minifundisme empresarial els impedeix assolir èxit en els mercats.

Així doncs, el primer deure és donar suport a les produccions que tenen valor afegit i que per tant no necessiten incrementar sistemàticament la quantitat. Aquí s’apostaria per la qualitat, les denominacions d’origen o certificades, la producció ecològica o de KM 0 o slow food. Aprofitant també de l’estirada de la gastronomia catalana que encara més del que ja ho fa hauria de jugar a productes de la terra que són els que blinden la seva excel•lència: la innovació sense arrels és deslocalitzable.

Però hi ha més a fer. S’ha de canviar els criteris conservacionistes pels de sostenibilitat veritable. Un territori no gestionat amb activitats agràries i ramaderes tradicionals és un territori exposat a la degeneració. L’ulraconservacionisme que ha impregnat moltes actuacions dels departaments de medi ambient amb governs de tots els signes és el pitjor enemic del territori sostenible.

El retorn de certes activitats agrícoles o ramaderes amb l’obligació – si volen vostès- que siguin ecològiques i destinades a l’elaboració de productes singulars hauria d’estar incentivat atès que tenim els percentatge de superfície boscosa més gran d’Europa en un marc de clima mediterrani.

Això passa doncs per afavorir obertament l’artiga de centenars d’hectàrees destinades a aquests usos. I els primers que en podrien donar exemple són els gestors d’espais naturals, el fonamentalisme d’alguns dels quals és patètic ( i si cal canviar alguna llei es canvia) impedint replantar vinyes fins on fa cinquanta anys hi havia vinyes. O impedir refer praderies on fins fa poc hi havia prats.

Catalunya Caixa principal propietària privada de sòl protegit podria ser també la proa d’un moviment de gestió sostenible dels seus espais, és a dir garantir la preservació gràcies precisament a la recuperació d’activitats rurals o turístiques.

Deixem per aprofundir, la proposta de reutilització dels solars urbans que no s’edificaran en dècades i espais periurbans abandonats per a facilitar als aturats la seva cessió per a plantació d’horts de subsistència i com a teràpia del treball.

Garantir la supervivència a algunes famílies (millor que la caritat) i incrementar la població activa amb dos o tres punts gràcies a una potenciació de les activitats agràries del país, no és una frivolitat. Això que estem vivint, no és la fi de l’Imperi Romà, però ho sembla.