Fa dies que hi dono voltes: em pregunto, inquiet, si ja som prou conscients de la situació que la crisi planteja a Catalunya. Em temo que, sense diners, s’han acabat les anestèsies i que el problema de la unitat d’Espanya rebrotarà amb tota la seva cruesa. El procés realitzat fins ara pacíficament a còpia de privatitzar empreses, de xuclar fons europeus i de saquejar les Balears i el País Valencià, ha tocat sostre. A Espanya se li han acabat les fugides endavant, i Catalunya, a diferència del que passava en crisis anteriors, ja no té força per redreçar-la, ni per intentar dirigir-la. El discurs “d’anem a regenerar l’Estat” ja no se’l creurà ningú. La via del pacte, després de l’Estatut, està desacreditada. Els diners per tranquil·litzar la bèstia s’han acabat gràcies a la nostra política pusil·lànime i a l’espoli fiscal. Com ha passat sempre en situacions de crisi, Espanya exacerbarà el nacionalisme i el populisme per dissimular la inconsistència de l’Estat. El partit de Rosa Díez farà una pujada important. Lluitant pels vots, el PSOE i el PP ni faran ni deixaran fer i, per voler captar votants, no només els perdran sinó que s’ensorraran empreses. A Catalunya, bé podria passar que la crisi escombrés la cohesió social, tòtem al qual ho hem sacrificat tot durant 30 anys. Vénen temps fosquets a Europa, però a Espanya encara més: n’hi ha prou de llegir la premsa internacional. Faríem bé de començar a organitzar-nos, aviam si aquesta vegada l’ogre ens agafa preparats i amb una idea clara de què volem ser de grans.
Article publicat al diari AVUI
