Us proposo la lectura de l'article publicat per l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta el proppassat març.
Amb motiu de l’execució a la foguera de Miquel Servet, el teòleg i hel·lenista Sebastian Chateillon “Castellio” (1515-1563) va protagonitzar una agra polèmica amb Calví (1509-1564). De fet, en la seva De haerectis an sint persequendi, a més de denunciar l’assassinat de Servet, Castellio fa una crida en defensa de la llibertat de consciència i mostra el rebuig contra tota tirania ideològica. I, sens dubte, els dos subtítols amb que tradicionalment ha estat editada aquesta obra resulten ben significatius: Entorn a la foguera de Servet i Consciència contra violència.
Segons Castellio, la intolerància és anticristiana. I, per tant, qualsevol persecució o assassinat per pensar de manera diferent és injustificable. Especialment, si el promou una autoritat religiosa. A ningú no se li pot imposar de creure. I, a més, els cristians no poden jutjar-se els uns als altres, perquè la mateixa persona que els uns lloen com un bon creient, uns altres la condemnen com heretge: “he arribat a la conclusió que anomenem heretges els que no estan d’acord amb la nostra opinió. (…) Tan sols hi ha una cosa que pot salvar la humanitat de tanta barbàrie: la tolerància”. En definitiva, doncs, la consciència és lliure i la llibertat de pensament i d’expressió no poden ser mai un delicte.
Atès que l’obra s’havia escrit sota el pseudònim de Martinus Bellius, el “bellianisme” (o doctrina de la tolerància religiosa) va ser condemnat per Calví. I, en la seva resposta mai publicada, Contra libellum Calvini, Castellio prescindeix de les tesis religioses de Servet i centra tota la seva dialèctica en el drama humà de l’assassinat: “Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home. Quan els ginebrins van executar Servet no van defensar cap doctrina, van sacrificar un home. I no és fer professió de la pròpia fe cremar un altre home, sinó només deixar-se cremar un mateix per aquesta fe”.
