Mentre els bancs continuen incrementant mes a mes i any rere any els comptes de beneficis, els ingressos familiars davallen sense aturador. A mesura que les caixes d’estalvi van materialitzant plans de reconversió (i prejubilacions a dojo!) gràcies al lliurament (d’aquí a poc un altre!) de diner públic –sense cap mena de control popular- per aplanar el camí a la seva bancarització, la precarietat laboral i salarial s’instal•la com a estructural. Paral•lelament a l’escac a les conquistes socials de l’estat del benestar, el sistema financer va anunciant dia a dia la magnitud de la penyora que haurem de pagar si volem mantenir-ne, si més no, un mínim.
Ara toca l’afebliment del sistema públic de pensions –ens diuen-, però després caldrà “tocar” la sanitat pública, insisteixen. Que ningú no s’enganyi, -s’afirma per reblar el clau- s’ha d’estudiar la despesa pública en educació. I, pel que fa al desplegament de l’autonomia personal com a quart pilar de l‘estat del benestar… s’ha anat massa enllà amb la despesa. Aquesta és la lletania, repetida com un mantra, que ens encolomen.
El sistema financer parla d’ofici per boca dels representants de la dreta sòcio-econòmica, però la socialdemocràcia s’ha convertit en el principal catalitzador polític del procés, la qual cosa ha contaminat l’univers de les esquerres. D’aquí que no resulti sorprenent comprovar com bona part de l’esquerra parlamentària ha renunciat a posar en el centre de la diana de l’acció política els bancs i, per extensió, el conjunt del sistema financer. De fet, una bona part de l’esquerra –el PSOE n’és un exemple paradigmàtic- ha acabat convertint la manca de voluntat i/o la incapacitat per vehicular el descontentament popular cap al sistema financer causant del desastre en el ras i la mesura de la seva desorientació i frustració.
No és admissible l’actitud mesella cap als bancs i caixes. Fer crides a la mobilització de la ciutadania contra bancs i caixes (retirades simbòliques de fons en denúncia de la impudícia de les primes dels directius, accions de denúncia i d’acompanyament a peu de seu bancària en solidaritat amb les persones que perden l’habitatge i, a més, resten endeutades per vida per impagament de les hipoteques, pressió des dels ajuntaments sobre els habitatges buits propietat de les entitats financeres, etc) se’ns presenta com el camí més eficient perquè els ciutadans i les ciutadanes puguem adquirir consciència col•lectiva no només de l’abast de la crisi –que prou que es pateix- sinó, sobretot, de qui n’és el responsable i de com podem sortir-nos-en des del protagonisme de l’acció per no sacrificar la cohesió social.
