S’acosten eleccions europees. I la desafecció política greu en relació als petits Estats, molt greu respecte als grans estats artificials i gravíssima en relació a la Unió Europea ha portat a 11 d’aquests Estats a anunciar que el 2016 aplicaran una descafeïnada Taxa Tobin (Tasa Tobin ). http://www.economiadigital.es/es/notices/2014/05/acuerdo_de_minimos_para_aplicar_la_tasa_tobin_54011.php Entre els signants predominen els estats industrials com Alemanya, França i Itàlia,. I en el front contrari predominen els Estats que fan de cau a les finances internacionals: Gran Bretanya, Holanda, Malta, Luxemburg. La implantació serà per fases i no queda gens clar que no pugui haver-hi marxa enrere si algun recurs davant d’algun organisme internacional, triomfa. Si mirem el vas mig ple ens hem d’alegrar de la nova Taxa, però això no fa ni pessigolles las fluxos descontrolats de capital.//
Parlàvem l’altre dia de com “els poders econòmics internacionals poden torejar les legalitats estatals, per fugir d’obligacions –és el cas de l’enginyeria comptable per evitar les diverses fiscalitats nacionals–. La gran delinqüència està totalment globalitzada (drogues, immigració, proxenetisme, tràfic d’òrgans i nadons, tràfic d’armes…) amb connexions opaques amb l’economia legal que és la que blanqueja. //
Davant d’això, la persistència de les dinàmiques estatals econòmiques, fiscals o policials demostren davant dels ciutadans la inutilitat dels Estats enfront aquests poders transnacionals.” http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/04/la_crisi_socialista_i_el_materialisme_historic_54371.php Doncs bé, acabo de llegir a la revista Marianne, una entrevista que li fan a l’economista Gaël Giraud autor de Illusion financière [La ilusión financiera, Sal Terrae, 2014] http://www.marianne.net/Gael-Giraud-Le-jesuite-qui-tient-tete-aux-banques_a237004.html Allà hi denuncia la col•lusió entre bancs i altes finances. Critica que malgrat el compromís del candidat Hollande de separar els bancs de crèdit de la banca comercial, projecte de llei ha estat frustrant. La Llei Moscovici – Berger “obliga ” els bancs a convertir en filial com a màxim el 1,5% de les seves activitats de mercat . Diu Giraud que convertir en filial no és suficient per protegir la matriu : l'American International Group ( AIG , primera asseguradora del món ) nord-americà va entrar en fallida el setembre 2008 a causa d'una microfilial parisenca . A més que l'essencial de les activitats de risc queda localitzat a la seu central . I finalment que la llei bancària francesa fusiona el fons de garantia de dipòsits dels francesos amb el fons de salvament del sistema bancari . Bancs i fons especulatius poden, per tant , recórrer al fons de garantia dels dipositants per salvar-se en cas de crisi . //
És el que va passar a Dublín on el Govern es va atrevir a buidar els fons de finançament de les jubilacions dels irlandesos per pagar els deutes dels seus bancs enfonsats Giraud afirma que amb Sarkozy , els banquers anaven a l'Elisi amb nocturnitat a explicar la política de França . Ara , passen coses com que el governador del Banc de França , Christian Noyer , declari públicament que és « irresponsable » la proposta de directiva del comissari europeu Michel Barnier, de separació bancària més valenta que la francesa. Aquest és un cas de col•lusió: un alt funcionari que permet faltar al deure de reserva a què l'obliguen les seves responsabilitats per tal de defensar de manera indignant l'exclusiu interès dels bancs .// Gaël Giraud denuncia que l'article 60 del projecte de llei de finances 2014 promulga una amnistia generalitzada del sector bancari prohibint a les col•lectivitats locals , eventualment arruïnades , presentar querelles contra els bancs que els van vendre actius financers tòxics. El poder dels bancs és més important que el món polític. A França el pressupost del BNP Paribas és superior al PIB francès ( en brut , 2 bilions d'euros ). Aquest gegantisme bancari els atorga un considerable poder de xantatge. //
Un altre exemple de col•lusió denunciat per Giraud. El gener de 2012 , quan es va haver de reestructurar finalment el deute públic grec , hi havia quatre negociadors a la taula d'Atenes : Merkel , Sarkozy i dos patrons , Pébereau pel BNP Paribas i Ackermann pel Deutsche Bank . La raó immediata de la presència d'aquests banquers , discutint d'igual a igual amb caps d'Estat i de govern del gènere dels de Grècia , era clara : els principals tenidors de deute públic grec no eren altres que bancs francesos i alemanys . S’ha destruït la societat grega per salvar aquests bancs. Confiar tal poder de negociació als banquers diu molt sobre l'estat de la democràcia a Europa.//
Minestra:
1. Rajoy s’ha reunit amb els representants de les grans finances i les grans empreses exregulades per demanar-los que exerceixin el seu poder contra el procés social i democràtic català. 19 vots no valen més que 19. El poder el té el poble amb el seu vot i la seva capacitat com a consumidor. Vejam que no passi que sigui la pressió dels consumidors catalans que facin canviar, o si més no neutralitzar, la posició conservadora dels amos de diaris, cadenes de roba, grans magatzems, alimentació, energia, banca….Encara li queden cartutxos al moviment sobiranista.//
2. Han passat dues setmanes i mentre els Mossos han desarticulat una perillosa banda de delinqüents a Girona, continua sense aparèixer la senyora irritada del cas Navarro que va propiciar una patètica campanya de victimització adreçada contra el sobiranisme.//
3. El Financial Times ha reblat el clau. I posa la pressió on l’ha de posar. Si Catalunya no és ni tan sols subjecte polític, només un problema, a ulls internacionals el responsable de solucionar-lo és l’Estat espanyol. I solucionar-lo en el món occidental, vol dir sense l’ús de la força. Espavila Rajoy, que fins i tot, els portaveus de les finances internacionals et piquen el crostó!//
Article que es publicarà a Economia Digital
