A Consideracions d’un apolític (1918), de manera acurada i original, Thomas Mann es posiciona en una desacomplexada germanofília davant la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la contesa, però, evoluciona cap a postulats democràtics. Un viratge que es palesa a La muntanya màgica, en què trasllada bona part dels grans debats politicofilosòfics de la societat del moment. Poc després d’haver rebut el Nobel de Literatura (1929), i com a testimoni de l’ascens del feixisme a l’Europa d’entreguerres, escriu, en forma de relat breu, el seu al·legat més dur contra el nazisme, Màrius i el mag.
El gener del 1933, a la Universitat de Munic i davant un nodrit grup d’autoritats nacionalsocialistes a punt de prendre el poder del Reichstag aquell mateix mes, l’escriptor alemany intervindrà en la que serà la darrera aparició pública a Alemanya, en concret amb la conferència “Dolor i grandesa de Richard Wagner”, en què critica els lligams del nazisme i de l’art germànic, segons els quals la música del compositor n’és el símbol més autèntic. De fet, Mann, un wagnerià declarat, sempre aborda el conflicte existent entre la vida i la intel·ligència identificada amb l’art. Amb l’arribada de Hitler s’haurà d’exiliar, primer, a prop de Zuric i, després, a Los Angeles.
Durant l’exili als Estats Units, les seves publicacions contenen moltes al·lusions bíbliques i mitològiques, com ara l’obra de quatre volums Josep i els seus germans (1933-1943), en què reinterpreta la història bíblica per recuperar els valors del cristianisme com a substrat de la cultura occidental. L’argument primer se centra en la història del pare de Josep, Jacob; després, en la vida del jove Josep, que es converteix en majordom de Putifar i és empresonat per rebutjar la dona del protector; i, finalment, en com Josep esdevé l’administrador dels graners d’Egipte, una oportunitat que aprofita per obrir el camí de la reconciliació entre tota la seva nombrosa família.
Mann retorna al món real de Les desventures del jove Werther,de Goethe, amb la novel·la Lotte in Weimar (“Carlota a Weimar”,1939). En una de les darreres obres, El doctor Faustus (1947), a partir de la mítica fígura de la literatura alemanya, el jove compositor Leverkühn ven l’ànima al diable a canvi del ple coneixement i del domini de la música, la més elevada de les arts per als romàntics alemanys. El fatídic destí del protagonista és una analogia de la destrucció d’Alemanya a partir de la barbàrie nazi.
Tot i que el seu nom va ser proposat com a president de la República Federal, mai no hi va tornar i va romandre a Suïssa des del 1952 fins que va morir a Zuric tres anys després.
