La caverna sortia escaldada del clàssic amb la consigna unànime de contraprogramar el que ha estat una altra setmana d’èxit del millor equip de la història. El Mou, la sort i els xiulets al Cristiano passaven a millor vida i la suplència del David Villa començava a protagonitzar les peregrines disquisicions de les diverses tertúlies merengues que, com si de la taca d’oli del Prestige es tractés, han passat de tenir contaminada la nit radiofònica espanyola a contaminar paulatinament la nit televisiva, aquest reducte de canals que integren l’esperpèntica TDT que va camí de convertir-se –visca la crisis- en un residu putrefacte de canals neofranquistes i mandrilistes madridistes.
La preocupació pel futur immediat de l’arroja elequipodetodos esdevenia el centre de les tertúlies, les elucubracions més absurdes sobre la suplència del guaje eren analitzades amb lupa i el delírium tremens arribava amb la portada del Marca: El Barcelona pone al guaje en el mercado. Villa en venta. Si llega un ofertón podria ires en enero. El Marca miente d’en Pep Guardiola a la roda de premsa de Yokohama encara ressona a les closques buides d’aquestes preclares ments del diari Marca.
Ments preclares i recargolades que no han dissimulat la seva alegria quan s’ha conegut la greu lesió del davanter blaugrana i s’han permès lamentar –via twitter- que no fos en Messi qui hagués caigut greument lesionat. A l’article David Villa y los elementos extraños del antiMarcacom queda tot ben explicat. Com també queda ben clar en aquesta sentència, que els periodistes Carlos Carbajosa i Jesus Alcaide han estat condemnats per calúmnies a Ramón Calderón, l’anterior president del Real Madrid. Així funcionen els esbirros del Jota Pedro.
La caverna no ha pogut evitar que el Barça protagonitzés la setmana futbolística i aconseguís de manera brillant el tercer títol de la temporada i cinquè de l’any 2011. Una nova demostració futbolística del Barça, el testimoni impagable de milions de telespectadors i unanimitat mundial de tota la crítica especialitzada en valorar aquest Barça com the best team ever. El Mundial de Clubs del Japó, al marge del business Fifa i del calendari, cal reconèixer que també té la seva importància, ja que, com molt bé ens recorda sovint en Pep, per arribar-hi cal guanyar la Champions, i això no és fàcil. Ningú ha repetit, per exemple, dues champions seguides amb el format actual. Esperem que el Barça sigui el primer i pugui tornar a repetir la pròxima temporada una nova i aclaparadora exhibició davant un equip brasiler. Un fet insòlit en el món del futbol com molt bé ens recordava el profeta del gol, el gran mestre Johan Cruyff, precursor d’aquest extraordinari Barça que el genial Pep no para de reinventar.
El viatge al Japó també ens ha ofert un altre episodi de com la directiva de la gent normal es va traient la careta. El multitudinari desplegament de directius i acompanyants a gaudir d’unes intenses vacances a llunyanes terres del sol naixent, amb càrrec als pressupostos del Barça, posa en qüestió la tan esgrimida política d’austeritat. Careta que també s’han tret inaugurant una escola de futbol al Brasil –i les que vindran- just quan fa quatre dies van tancar la d’Argentina per considerar que no era sostenible o convocant partits amistosos a la masia contra l’acadèmia Aspire de Qatar sense que en coneguem les contrapartides.
Els fidels seguidors del Rival Petit ja s’hauran adonat de que aquest dilluns no hem tingut crònica de la jornada. No ens consta que el camarada Popota s’hagi contagiat del dolce far niente del camarada Ròdia. Així doncs, no descartem que durant les properes hores puguem gaudir encara de la tan esperada crònica.
Fa unes hores s’ha acabat el debat d’investidura i sembla ser que el dia 22, dia de la loteria, es coneixerà el nou Gobierno de España i ens caurà la grossa. El dia 28, dia dels innocents, farà un any del Govern del millets millors. La innocentada continua. I just ara mateix estic veient aquests tuntets del tudormiràs fotent la pallissa amb el tema Neymar. Ens esperen temps difícils.
Que tingueu un bon nadal! (una nit bona, que diria la nostra admirada Helena Garcia Melero) .
