Veig que alguns consideren una millora important el nomenament de Cunillera com a Delegada del Govern Espanyol a Catalunya substituint al virrei Enric Millo, i us dic que per la meva modesta opinió, tot empitjora amb el nou nomenament del govern Sánchez.
Enric Millo és un pobre home sense compromís polític, que quan va veure que el feien fora de les llistes d'UDC per ser sector quasi independentista va buscar desesperadament una cadira, ho va intentar primer per la via menys contradictòria, trucant a la porta d'ERC, que mai se li va obrir, però la seva ànsia de la poltrona li va obrir les portes del PPC de l'Alicia Sánchez Camacho
Però Teresa Cunillera no és una pobre dona, és una dona que durant tota la seva vida política ha format part de la foscor del PSOE. Provinent del PSC lleidatà, va estar a les ordres d'un ministre de Felipe Gonzalez, un tal Virgilio Zapatero i es va quedar uns quants anys a la Moncloa durant el govern de Felipe González, coneix la guerra bruta del GAL com ningú, el seu silenci és or pel PSOE. Desprès de deixar la Moncloa va tornar al Congres del Diputats on va arribar a ser vicepresidenta de la Mesa i persona de confiança de Carme Chacón.
Vaig conèixer Teresa Cunillera a la meva arribada a Madrid com a diputat d'ERC (2004-08) amb Zapatero de president del govern espanyol i en plena arribada de l'estatut de Catalunya aquell que va liquidar el TC amb el vist i plau complaent del PSOE.
Cunillera considerava Pascual Maragall un “boig” que amb les seves ocurrències posaven dificultats al seu estimat partit, va participar activament a boicotejar l'estatut aprovat al Parlament de Catalunya, utilitzant una falsa simpatia intentava rebentar la unitat catalana, en aquest joc va tenir especial importància l'actitud de Duran i Lleida, que va coincidir en aquesta estratègia amb Teresa Cunillera.
Cunillera va voler fer-se la simpàtica amb ERC i va intentar enganyar-nos com va fer amb aquella CiU, i alguna ens va colar, com la Llei de la Dependència sense recursos pels governs autonòmics, però en altres ocasions no ho va aconseguir per la fermesa de Joan Puigcercós.
Recordo encara el dia que Cunillera juntament amb Carme Chacón va intentar fer-nos xantatge amb la llei de la memòria històrica, li va demanar a Joan Tardà que si rebaixava el plantejament podríem salvar Radio 4, en aquell moment en perill. Lògicament ens vam plantar, aquesta era l'actitud del PSOE d'aquell moment i la d'ara. Fins i tot Teresa Cunillera volia vetar-me ens les diferents negociacions que teníem amb el PSOE perquè no em deixava prendre el pel.
Teresa Cunillera és el més fosc del PSOE, el xantatge i no la negociació, com avui mateix diu la nova ministra de justícia que afirma en una entrevista a La Vanguardia que per acostar els presos polítics catalans exigeix un gest del govern català, una veritable vergonya utilitzar la repressió com a eina de negociació. Teresa Cunillera ho ha fet tota una vida.
