El mantra del diàleg i la convivència que els assessors del PP aconsellen a ministres i alts càrrecs comença a ser patètic. Sobretot quan les propostes procedents de l’espanyolisme intel·ligent, versió confederal de Duran, federal de Navarro, d’assimetria fiscal de Sánchez Camacho, reben unànimement i de forma desconsiderada un NO, NO, NO, que entonen al uníson els “Coros y danzas de Educación y Descanso” del PPSOE.
Per tant els manifestos i crides fetes des de la tercera via queden desemmascarades com un intent adreçat no tant a canviar Espanya (missió impossible) com a dividir el bloc social majoritari de Catalunya.
Estava llegint una de les últimes manifestacions de l’autoanomenat federalisme d’esquerra i, francament, costa molt poc donar-li la volta a favor de les tesis sobiranistes.
El procés a favor de dur a terme una consulta constitucional per a la Reforma federal d’Espanya parteix d’una lògica deliberadament tramposa. Les formacions considerades federals saben que l’hegemonia ideològica i social secular a Espanya, fruit del procés d’acumulació de poder per la casta oligàrquica i extractiva, està en mans d’aquesta.
Només en moments efímers de ruptura: Primera i Segona República hi ha hagut seriosos intents de contemplar una articulació que s’assemblés a la dels Estats compostos.
Les formacions dites federalistes saben que amb la correlació de forces actuals, que malgrat el desgast del bipartidisme, –que serà compensat per l’ascens del populisme espanyolista i mai per part de l’esquerra postcomunista i federal– qualsevol consulta de reforma constitucional serà sobre un text fraudulent.
Es consagraria un estat centralista amb cobertura pseudofederal i on no es reconeixerien ni tan sols la sobirania en cultura, llengua i ensenyament de les societats no castellanes, com sí que passa al Canadà i al Quebec.
Si s’arribés a fer sobre un text homologable a aquests estats federals plurinacionals, el resultat cantat seria vots favorables a Catalunya i Euskadi i lleugerament a Galícia, València i Balears i tota la resta, amb majoria demogràfica, en contra.
Així doncs, partir de la base, com fan els federals, que no hi ha cap altra legalitat possible que aquella que emana de la Constitució de 1978 i de l’Estatut del 2006 només porta a un cul de sac amb una tensió social enquistada a Espanya i a les nacionalitats amb més personalitat. Aquestes són precisament les que tiren del carro econòmic i del progrés.
L’anunci imperatiu d’impedir la consulta en nom de la legalitat, que un dels pares de la Constitució ha desmentit, aboca l’Estat a exercir una repressió jurídica que, al límit, crearà una greu inestabilitat social, política i econòmica a Espanya, contribuint a ensorrar encara més l’actual marca del país ja llastada per la bombolla, la corrupció i les imatges franquistes i filonazis vinculades a membres del partit del Govern.
També saben, els federals, que, a hores d’ara, tot i que no hi ha un sol estat membre de la Unió Europea que doni suport prèviament a un procés independentista per risc de desestabilització, tenir un Estat malalt al ventre d’Europa és una bomba de rellotgeria per a la mateixa Europa.
I que si Espanya apura al límit els mecanismes legals, i ja no diguem si són policials i encara més militars, Europa es posicionaria ràpidament a favor de les víctimes del democraticidi.
El camí a seguir no pot ser el de sotmetre a la societat catalana a l’enorme tensió d’un procés on la ciutadania hagi de reclamar sistemàticament al carrer el que els estats liberals i demòcrates avançats concedeixen electoralment.
Els federals saben que la pertinença sentimental a una cultura i llengua no coincideix amb l’adscripció a un projecte polític. També ho saben perfectament els nostres conciutadans procedents d’ex colònies americanes o africanes, fins fa uns anys províncies espanyoles i de cultura espanyola, i que van decidir independitzar-se per salvaguardar els seus interessos polítics i econòmics maltractats per la metròpoli amb la que compartien llengua.
En el context actual, en què cal la construcció d’un poder polític fort que pugui plantar cara a la globalització econòmica i financera, l’últim que li convé a Europa és tenir estats malalts com Espanya i que no respecten els anhels democràtics de part de la població.
Només amb la suma d’estats que siguin estimats per tots els seus ciutadans i que comparteixin de veritat el mateix projecte polític, pot construir-se una Europa forta. Catalunya-Estat en podria ser una pedra angular en l’espai estratègic de la Mediterrània occidental. http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/10/tercera_via_per_als_il_lusos_47352.php
