TENIM UNS POLÍTICS DE PA SUCAT AMB OLI

Al país que anomenen Espanya al qual pertanyem a la força des de fa segles, tots sabem el pa que s'hi dóna, però d'altra manera hagués anat la nostra història si no haguéssim tingut uns polítics de pa sucat amb oli. Sempre anant a les palpentes i de genollons, demanant les engrunes i obeint a governs, als quals hem volgut exercir una pedagogia, ignorada i rebutjada per gent que no han sabut ni volgut escoltar.
En aquest petit país nostre sempre acabem molt malament. Principalment (encara que els altres hi posin el seu granet de sorra) per culpa nostra. Els nostres avantpassats i actualment nosaltres, hem vist passar la nostra trista història amb les coses sempre a mig fer. Sempre actuem igual, amb la nostra fal·lera de no arribar mai al final de les coses buscant camins plens de giragonses que no ens porten enlloc, en comptes d'agafar el camí recte per arribar a bon port. Mentre nosaltres anem amb pas de tortuga, els nostres adversaris tenen temps de pensar i actuar amb rapidesa. A nosaltres ens va la lentitud, la triga i fer-ho tot amb tardança. Si junt amb aquest costum nostre hi afegim l'enveja i l'odi cap als altres, sense mirar el benestar del país abans que el seu propi partit, no és estrany que passem moltes trifulgues per aconseguir tot allò que ens proposem.

Ara s'acosten les eleccions generals. Democràcia i Llibertat (exCDC) i ERC, es presenten per tenir una misèria d'escons al Congrés d'Espanya. Què han d'anar a fer a Madrid? Què volen aconseguir? Volen predicar en el desert? He sentit per enèsima vegada que volen fer pedagogia perquè entenguin la nostra demanda de llibertat i consentin el nostre procés cap a la independència. La pedagogia és la ciència de l'educació. Podem practicar la pedagogia amb persones, que sense abans haver-nos insultat, siguin una mica matusseres o no massa llestes, però que vulguin raonar i entendre que el que nosaltres expliquem és el camí correcte. Et faran cas o no, però almenys t'escoltaran. A banda de tenir uns polítics de pa sucat amb oli també són uns innocents, ja que mentre no abandonin aquesta dèria de salvar Espanya, junt amb tots els passerells que els segueixen, sempre serà una tasca impossible.

La història ens explica que moltes vegades, els castellans, han sigut hàbils per a poder prendre decisions i obtenir privilegis per culpa de les nostres indecisions i els nostres temors. Fa segles ja vam començar amb malastrugança. En morir el 1410 Martí l'Humà, el Parlament català en comptes d'elegir amb rapidesa Jaume d'Urgell (del qual ningú en dubtava del dret a regnar), va aparèixer la tardança de sempre en resoldre els afers i va dissoldre les Corts i en convocà de noves pel juliol. S'havien perdut tres mesos. Després, apareix un altre dels vicis dels nostres polítics encara vigent als nostres dies: la divisió entre enemics del comte i pretendent al tron. Després d'haver convocat dos Parlaments més: un a Montblanc i un altre a Barcelona, que no van arribar a celebrar-se (el primer per la pesta i el segon per noves desavinences) tots sabem com va acabar tot plegat. La tardança ens va dur a haver d'acceptar el Compromís de Casp.

Per no repassar tots els llençols que hem anat perdent a cada bugada a través de la història, recordaré fets més a prop dels nostres dies. Les Bases de Manresa de 1892, on va tenir un paper important Enric Prat de la Riba, constaven de disset articles que anaven encaminades cap a una plena sobirania de Catalunya. Però les Bases de Manresa no donava solució als problemes que hi havia en aquell moment, ja que eren d'un profund conservadorisme. Com sempre, en aquest país costa molt canviar les coses. Si a casa nostra encara hi ha molts conservadors, a l'altra banda de Catalunya la cosa encara és molt pitjor.
Si no llegiu el que deia el ministre de la Governació d'aquell temps, Manuel Garcia Prieto, al Congrés de Diputats el novembre del 1905: “Esas bases de Manresa son la desintegración del suelo nacional, la ruptura de vínculos que los siglos, la sangre y la naturaleza han anudado indisolublemente, el mal mas grave que se puede producir“
També el futur president del Consell de ministres, Antonio Maura, parlant de les Bases de Manresa es va despatxar a gust dient: “estas bases de Manresa son la total disolución de la Patria y la negación de la nacionalidad española”, afegint que no hi hauria negociació, “porque sobre eso no cabe transacción ni debate“

Us sonen aquestes paraules? Són les mateixes que 110 anys després estan dient el president Rajoy, el ministre de l'interior Fernández Díaz, junt amb tot el PP, PSOE, PODEMOS, C's i “tutti quanti“. I els nostres polítics de Democràcia i Llibertat i ERC, encara volen anar a Madrid a donar classe de pedagogia, que és l'art de la ciència i l'educació? A banda d'uns governants de pa sucat amb oli són uns ingenus, ja que saben que sentiran les mateixes paraules que van ser dites fa més d'un segle i des de fa temps estem sentint dia sí dia també.

Més endavant, el 1914, un altre projecte: La Mancomunitat de Catalunya, amb la presidència de Prat de la Riba, que no va acabar de funcionar. Com deia més amunt, els nostres polítics engegant projectes però com sempre deixant-los a mig fer, ja que la Mancomunitat només va ser una confederació de les diputacions catalanes i que no van assolir més poder del que tenien, tot i que la seva aspiració era aconseguir una autonomia completa. Va aconseguir només una migrada autonomia administrativa, fins que l'últim president, Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera, el 1925 va fer desaparèixer la Mancomunitat.
Com sempre, sigui per la força o la poca habilitat política dels nostres governants, aquest projecte també se'n va en orris.

A les acaballes del franquisme (1971) va néixer la plataforma Assemblea de Catalunya, amb participació de partits, sindicats, entitats culturals i associacions clandestines. Engegà la campanya “Volem l'estatut” i en constituir-se l'Assemblea de Parlamentaris, que van redactar un nou estatut d'autonomia, alguns membres d'aquesta assemblea parlamentària van aconseguir representació parlamentària i van dissoldre l'Assemblea de Catalunya. Aquesta plataforma només parlava d'Estatut d'Autonomia, quan haurien de començar a parlar d'independència, ja que ha sigut uns anys perduts amb la redacció de dos estatuts: Sau (1979) i Miravet (2006) que només han servit per empitjorar les coses.

Amb tot, perduts aquests anys, l'embrió que va créixer amb l'Assemblea de Catalunya ha donat fruit a començaments d'aquest segle amb la creació, el maig del 2011, de l'Assemblea Nacional Catalana, que aquesta sí, ha parlat des de bon començament d'independència i de formar un Estat nou a Europa: la República Catalana. Però ai las!, després que l'ANC s'hagi inventat i organitzat manifestacions per a donar i per vendre en formes diverses i amb gran èxit de gent de totes les edats, els nostres polítics de pa sucat amb oli ho fotran tot a mar.
Ara que hem arribat més lluny que mai, apareixen les enveges i l'odi cap al partit contrari, i la triga i tardança a decidir afers importants, quant molts d'aquests que ara s'agafen tot el temps del món per decidir i pensar, són els mateixos que demanaven a crits que les eleccions que vam celebrar el 27-S eren massa lluny i una pèrdua de temps, i que es tenien de fer el març d'enguany a tot tardar. I ara no tenen pressa? Perquè votar unes resolucions que no es poden portar a la pràctica, si hem de trigar mesos fent assemblees uns i reunions els altres sense posar-se d'acord? Intransigents uns i tossuts els altres. No saben que dos no es barallen si un no vol? Doncs, jo els dic als nostres polítics de pa sucat amb oli: que dos mai es posaran d'acord si un no vol!
Em pregunto i no em puc imaginar per un moment, que si les negociacions entre els nostres polítics de pa sucat amb oli són tan complicades, com poden ser les negociacions amb els polítics del govern central, que són més pacotilles que els nostres a més de ser uns negatius. Crec que als meus 75 anys actuals, quan passi avall (encara que sigui a hora tarda) encara no s'hauran posat d'acord.

Han fixat un límit de 18 mesos per aconseguir la nostra independència. Fins i tot amb això els nostres polítics no saben filar prim. Contant des del 27-S, hauríem de ser independents el març del 2017. Si hi ha acord abans del 9 de gener, ja haurem perdut tres mesos i escaig, i si anem a noves eleccions al març del 2016, haurem perdut mig any. Si en aquestes segones eleccions l'acord fos immediat, seríem més o menys independents el setembre del 2017. Mig any de retard sobre el temps previst. Ara, amb totes aquestes elucubracions i coneixent els nostres polítics, sabem que aquests terminis no és compliran i d'aquí a dos anys encara estarem desfullant la margarida sense saber de quin mal hem de morir.