Una bona part de catalans tenim un problema a acceptar i assumir: Tenim la gosadia de voler viure i ser catalans de ple dret dins d'una España que mai consentirà que no siguem, per damunt de tot, espanyols.
No caldria reformar la Constitución Española, si no complir-la, i la mentalitat espanyola no ha canviat, ni ha evolucionat el més mínim per posar-s'hi, ni per acceptar, respectar i protegir el català com a llengua oficial, i també estatal (Art.3er.), ni en l'esperit de l'estructura en Comunitats Autònomes post-franquista (Art.2on.). I en aquests més de 30 anys, les dretes i esquerres estatals n'han fet una lectura esbiaixada i restrictiva als seus interessos, que no son altres que el mantenir una España uniforme i centralista.
Per això, i malgrat que va ser votada àmpliament pel poble català, la Constitución Española, a temps actuals, resulta molt qüestionable, si més no, revisable per ser adaptada a la diversitat concreta i real de l'Estat, que no permeti que una Comunitat, desprès de l'aportat a l'Estat, el seu nivell de vida quedi per baix de com estava abans de fer-ho, i aquesta Constitución ha de ser “custodiada” per un ens democràtic, neutre i sense cap possible lligam ni condicionament polític dels seus membres integrants.
L'escenari idoni perquè això no ens pugui afectar és de molt difícil, encara que possible, solució. Depèn de la fermesa per a convènce'ns a quants més millor de que ja no calen més raons.
Si veient de quin pal van, el que tenim, i el que ens espera, la reacció no és quasi be unànime en tots els àmbits de la societat i de la comunicació, del sector comercial i industrial, del poder financer i polític, més valdrà rendir-nos… una vegada més, abans de prendre més mal.
En aquest gens desitjable cas, sempre ens quedaria viatjar per la resta de l'Estat per estar orgullosos de la nostra solidaritat, això si, sense pensar en com estem i com podríem estar, més que res per evitar-nos algun mal d'estòmec o un atac de nervis, i procurant no ofendre les seves oïdes si ens poguessin sentir parlar en això tan diferent i separatista que “n'hi diem català” quan ho podem fer en una altra llengua més “normal” amb la que ens podem entendre tots que és el “castellà”… perdó, “español”, perquè ara s'està notant que en determinats mitjans hi ha especial èmfasis per remarcar-ho, no sigui que a algú se li ocurreixi acceptar el “català” com idioma també estatal, que és, i el “castellà” quedi, només, com el que es parla arreu, i el que parlen més de 500 milions de persones. També cal dir que tenen tota la raó de tenir reticències, ja que una gran part d'aquests ho fan desprès de ser conquerits per la força i, això, no dona poder i mando a perpetuïtat sense, com és el cas, asseure's amb la voluntat de negociar la millor manera per a seguir, donat que els temps canvien i les persones i les situacions també, i l'ús, en un temps, de les armes, o, sempre, de la força recolzada en altres moments i situacions són la millor solució i sempre deixa la porta oberta perquè, algú amb més capacitat sigui capaç de qüestionar i revoltar-se.
Publicat al http:/www.reusdirecte.cat/
