Caldria que el pseudoprogressisme prengués nota de la III edició del Mahalta, Festival Internacional de Poesia de Lleida, el qual avui afronta els actes de cloenda. Perquè ha quedat palès, com encertadament proclama el seu ideari, que la universalitat és conseqüència de compartir les singularitats, i no a l’inrevés. Una vegada entès, llavors sí és moment de preservar la diversitat, i fins i tot encoratjar-la, per tal de defensar la pròpia identitat.
Txema Martínez i Pere Pena, són els impulsors del projecte. Fills sortits directament del zel, audaçment capaços d’espellar la claredat desitjada -sempre a partir d’un primer repèl- ens han ofert, a sis joves descalços, una de les nits del festival. Sis joves (Enric Boluda, Mireia Calafell, Xènia Dyakonova, Isabel Garcia, Laia Noguera i jo mateix) amatents a l’ablació del bisturí dels cirurgians de versos, tendrament afilat per la malallet. Vet aquí el preu, assequible, de la poesia encara adolescent.
I no era fàcil. El Mahalta podia haver-se limitat a figures sagrades de la poesia. O haver buidat el programa amb activitats llunyanes, responent d’acord a les mentides que la identifiquen -la poesia- com un element estrany, només apte per a drapaires amb ulleres de pasta. Dit d’altres maneres, la imatge perversament difosa dels obscurs bohemis, dels forjadors de l’intel•lecte. D’haver estat així, el festival igualment seria un èxit. El públic s’hagués conformat a seure i percebre núvols; les formes, l’evidència del color. Tot ben estèril. Mahalta, però, permet la primera incursió tardoral en la boira. Mahalta esborra elements del tot innecessaris, i ens guia, suaument, a d’altres maneres d’escometre la realitat. Realitat a l’abast de tothom. Realitat obstinada a desprendre’s de la transparència del dia a dia. Realitat, com un far en la boira.
Per molts anys de Mahalta.
