Ara i aquí, vivim temps històrics a una velocitat vertiginosa, la qual cosa provoca que una part considerable de la nostra gent, encara, resti bocabadada i no entengui el que està succeint. Estem en una època que cal ser pedagògics i, sobretot – en la mesures de les nostres possibilitats, – cal esgrimir dades empíriques; ja que alguns encara pensen, a voltes manipulats per la brunete mediàtica, que això del dèficit fiscal – 18.000 milions d’euros que cada any marxen de Catalunya, per anar a Madrid, i que no tornen – és una “qüestió identitària”; és a dir, com una mena de música celestial: de cap de les maneres.
El dèficit fiscal és el màxim responsable que a casa nostra s’hagi disparat la pobresa severa: tres de cada deu catalans viuen en risc d’exclusió i el 40% de les famílies no pot afrontar les despeses imprevistes. No hi ha dubte que es tracta d’una qüestió, real i concreta, que crea molt de dolor social : depressions i frustracions. D’altra banda, els qui són autènticament identitaris són els unionistes. Un exemple clar: l’unionisme ja no dissimula; pretén, simplement, anihilar la nostra llengua del sistema educatiu; tornar als anys 70 del segle passat, amb televisió única en castellà i aplicar multes als qui fan servir la llengua pròpia del país . Això, aquest escenari tan injust i regressiu, no el podem tolerar. Els catalans hem de dir prou de debò . No podem permetre que ens trepitgin la nostra llibertat nacional i els drets lingüístics . No podem acceptar que ens apliquin el dret de conquesta. Ara ha arribat el moment clau, no el malbaratem : independència o frustració .
