En el penúltim capítol del viatge per les destinacions turístiques de Catalunya abordem avui la marca Tarragona- Costa Daurada. Ens trobem davant l’altra gran destinació de costa catalana, nascuda amb posterioritat a la Costa Brava. Aquest fet i la mateixa configuració de la costa, més oberta amb llargues platges, van conduir al turisme cap a una direcció de masses que tenia i té el risc d’obsolescència si no es garanteixen reinversions, i si no s’hagués fet l’opció d’especialitzar molts municipis en turisme familiar, nàutic etc. L’empenta definitiva vingué de la creació de Port Aventura que ha resultat ser el parc temàtic més rendible d’Europa. En el seu moment, el paper de la Caixa –tot s’ha de dir en honor a la veritat- va ser determinant en que el projecte tirés endavant. Les crisis periòdiques que pateixen els competidors principals de Catalunya a la Mediterrània: Turquia, Egipte, Tunísia, fan que els fluxos de turisme de platja de marca blanca continuïn retornant. Però com deia un representant dels hotelers, viure de les desgràcies dels altres no és una bona estratègia.
Per això, cal continuar essent exigents en la millora de l’especialització de la destinació. I ara mateix, cal garantir que el projecte Barcelona World tindrà el màxim de personalitat temàtica i no serà una rèplica pobre de Las Vegas. Però sobretot, cal potenciar molt més l’aposta pel turisme cultural i enogastronòmic. Tenim casos d’èxit demostrats. Reus va saber utilitzar un patrimoni immaterial com el fet que Gaudí hi havia nascut, per crear l’Espai Gaudí que explica el context del personatge i la seva creativitat, cosa que encara no hi ha cap lloc públic a Barcelona que ho ofereixi. Informacions del comerç local reusenc confirmen l’espectacular increment de vendes a turistes. En aquesta darrera etapa, russos.
La ciutat de Tarragona, per exemple, havia fet sempre la guerra per la seva banda, d’esquena a la resta de la destinació Costa Daurada. Recordo com va ser la darrera destinació a acceptar integrar-se sota el mateix paraigües en l’estand de Turisme de Catalunya fa sis anys. Tarragona ha encarrilat bé el seu principal atot. El passat romà amb la progressiva valorització de les restes romanes i amb una iniciativa popular que dóna qualitat a la ciutat: Tarraco Viva, festa de recreació històrica feta des del rigor. Però queda molt per fer. Tarragona no té cap centre d’interpretació o museu modern que amb els nous sistemes virtuals expliqui de forma didàctica, no només la vida dels ciutadans, molt similar a la de qualsevol metròpolis romana, sinó amb noms i cognoms els protagonistes de la història de Tarraco, capital de la Hispània ibèrica, és a dir la de l’Ebre (diferent de la tartèssica i de la cèltica. Els romans ho tenien clar).
En aquest sentit, és una bona notícia que el suggeriment fet al seu dia a Abertis de situar en l’espai del Mèdol un centre d’interpretació de la pedrera i de l’enginyeria i arquitectura de Tarraco, tiri finalment endavant.
Però no ens penséssim que l’atractiu cultural d’aquesta destinació s’esgota en Reus i Tarragona. Falta que les agències i hotelers de la costa explorin experiències autèntiques terra endins del Camp de Tarragona, del Priorat o de la Conca de Barberà. Com tantes altres vegades, el patrimoni històric material o immaterial ens dóna pistes de les potencialitats. Des del món ibèric present a Calafell, amb el millor espai de recreació a Catalunya de la vida ibèrica, amb una concepció europea i moderna del què ha de ser un espai arqueològic viu i reconstruït amb rigor. Passant per les restes romanes a l’entorn de Tarragona: Constantí, Altafulla etc, mal gestionades perquè encara predomina una visió més pròxima al conservacionisme museístic públic, que a una gestió cultural público-privada. La Catalunya nova i la presència àrab amb punts emblemàtics poc aprofitats com Siurana, el darrer reducte. O bé la línia de castells de frontera com els del Gaià on s’hi va fer una intervenció important essent delegat de turisme Àngel Xifré. La baixa medievalitat té en la ruta del Cister un clàssic, però cal revisar-ne el concepte. La marca mateix no és singular (el Cister és francès), la inclusió de tots els municipis de tres comarques (Alt Camp, Conca i Urgell) despista i no permet focalitzar les etapes claus d’una autèntica ruta. Hi ha la manca de tematització entorn de l’element més distintiu: el fet que a Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges hi hagi enterrats els principals representants de la monarquia catalana no està ben explotat museísticament.
Dos detalls: la mediàtica recerca de la tomba de Jaume II si no s’exposa de forma permanent a Stes Creus, no se n’haurà tret el retorn social i econòmic. Haurem fet recerca bàsica però no haurem fet l’aplicada ni la seva divulgació, que és la que permet augmentar el valor turístic i per tant l’augment de visitants. A Vallbona, són els turistes hongaresos els que sense cap mena de promoció van pel seu compte a contemplar el sepulcre de Violant d’Hongria. Malgrat aquestes mancances, és evident que els tres recintes, i en especial Poblet, tenen un enorme atractiu. Aquest darrer per la seva vida monàstica viva i singular, orientada a retornar amb tecnologies modernes i alternatives a la sostenibilitat i l’autosuficiència del recinte. El municipi de Montblanc ho té molt ben enfocat amb la progressiva recuperació de les muralles, la valorització en el guiatge de les diverses corts que s’hi van celebrar i les festes de Sant Jordi. I una altra bona notícia és la rehabilitació de Scala Dei, una joia.
En general, el període modern està mal aprofitat tot haver-hi grans possibilitats tant per les restes físiques com pels episodis que tacaren aquestes comarques en la Guerra dels Segadors, la de Successió, la Guerra del francès. I fins i tot les guerres entre carlins i liberals. Aquí per exemple, Reus deu un centre potent a la figura de Prim amb els seus clars obscurs. Sense l’ambient liberal, progressista i federal de la segona part del XIX tampoc s’entendria Gaudí.
I finalment, l’art i la literatura, que donen potencials a viles com la del Vendrell amb sengles espais dedicats a Guimerà i Pau Casals. Aquest darrer especialment reeixit. A Valls, en canvi, no hi ha res sobre Narcís Oller, l’autor de la novel•la moderna catalana que permetria a la Vila ser una etapa dels espais literaris de Catalunya. I ara mateix, l’alcaldia de Mont-Roig del Camp s’està movent per fer del lloc de residència de Miró i inspiració de la seva pintura, un lloc de peregrinatge com ho són el museu Picasso d’Horta de Sant Joan o la Casa de Port Lligat per Dalí.
A aquestes altures de l’article hem d’esmentar una potent realitat enogastronòmica i de turisme rural i cellers al Priorat on un turisme especialitzat, de luxe i global és acollit per fer tastos, senderisme i repòs al llarg de tot l’any. Realitat fàcilment reproduïble a la DO Montsant i que poc a poc haurien de fer seva les DO Conca de Barberà i Tarragona.
Addenda:
Aquesta setmana passada, la roda de premsa de les autoritats de la Comunitat Autònoma de Madrid enorgullint-se de la captació d’empreses catalanes mostra dues coses. La primera, que té i ha tingut sistemàticament una actitud bel•ligerant amb el teixit econòmic català per deslocalitzar, utilitzant tots els mitjans cap a casa seva. Ho ha fet de forma ostentosa i fatxenda, com aquesta vegada o de forma oculta com em consta en diverses accions de les que vaig ser coneixedor en la meva etapa de Conseller. La segona, és que si els argumentaris contra la independència són que se’n van les empreses, d’una banda creen més independentistes a Catalunya. I de l’altra són ridículs, ja que per la mateixa regla de tres, les Balears i València, de les que Madrid ha captat moltes més empreses, estarien ja a un pas de la independència.
La resposta de la Cambra de Barcelona i el seu cap d’estudis ha contraprogramat a la CA de Madrid fent pública la xifra record d’empreses exportadores catalanes: 46.000. I la continuació de la caiguda en picat de les vendes a Espanya. Del 2006 al 2012, les exportacions han crescut un 15% malgrat la caiguda dels tres primers anys. En canvi les vendes a Espanya es desplomen un 20%. Sense comentaris. http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/08/cultura_i_costa_a_tarragona_45403.php
