Fa cosa d’un mes el prestigiós rotatiu flamenc De Standaard va publicar un article en què culpava el nacionalisme català de la prohibició de les curses de toros. El corresponsal del diari, l’Steven Adolf -evidentment establert a Madrid-, va obviar el rigorós debat que es va dur a terme en el si del Parlament de Catalunya, així com els arguments que s’hi van exposar a favor de la prohibició. A més a més, el periodista va carregar sense gaires arguments contra el catalanisme. L’article que va escriure era tan maldestre que l’eurodiputada flamenca de l’N-VA, la Frieda Brepoels, i jo mateix vam decidir enviar al De Standaard una carta de rèplica per corregir alguns dels errors del periodista. Com que ja ha passat més d’un mes i el rotatiu no l’ha publicada, us l’adjunto perquè la pugueu llegir.
(per cert, el Col·lectiu Emma és una associació de catalans que segueix els rotatius estrangers per garantir que informen correctament sobre Catalunya. Sovint envien cartes al director que surten publicades als mitjans internacionals de prestigi. Crec que la seva tasca és immensa i rigorosa. Els que no el conegueu us convido a visitar el seu web).
Catalunya i els toros
Fa uns dies el corresponsal del diari flamenc De Standaard a Madrid, Steven Adolf, va donar la seva opinió sobre la prohibició de les curses de braus a Catalunya.
El seu article “Het treurige lot van de Catalaanse stier “ (El trist destí del toro català) volia demostrar que la principal raó d’aquesta prohibició era el nacionalisme català i no pas la protecció d’aquests animals. Si el senyor Steven Adolf hagués fet un mínim esforç de comprensió de la realitat, s’hauria adonat que al Parlament de Catalunya ja feia molt temps que hi havia un debat en curs, basat en informes científics, sobre la prohibició de les curses tradicionals de braus, de la mateixa manera que s’han il•legalitzat les lluites de galls i de gossos.
Adolf creu que la prohibició és el resultat de motius polítics i conclou que “el nacionalisme regional amb una certa tradició, com el de Catalunya o el del País Basc, ens recorda per què el nacionalisme com a ideologia política és dolent”.
No obstant això, la consciència catalana sempre ha estat vinculada als valors democràtics, a la llibertat i al pacifisme, sobretot durant el fosc període de la lluita contra el feixisme a Europa. Molts intel•lectuals catalans, com per exemple Antoni Gaudí, van donar suport als valors catalans (comportament que sovint van haver de pagar car). Avui dia els catalans encara tenen aquest passat molt present. La manifestació massiva del 10 de juliol a Barcelona contra la retallada del TC a l’Estatut de Catalunya ho acredita. L’Estatut havia estat aprovat tant pel Parlament espanyol com pels ciutadans catalans (aquests darrers mitjançant un referèndum).
Així doncs, no és gens difícil comprendre per què, siguin de quin partit siguin, el 90% dels membres del Parlament català es consideren ‘catalanistes’. Per tant, és totalment inadequat qualificar la ideologia catalana com a una ‘ideologia equivocada’, a menys que els valors com la democràcia i el pacifisme també es considerin erronis. El debat a Catalunya és un debat polític sobre quina és la millor opció pel país, esdevenir o no un estat independent dins la Unió Europea, no pas un debat nacionalista.
Aquesta discussió es pot comparar perfectament amb la que en els darrers anys s’ha dut a terme a Flandes, on cada vegada més el model democràtic està reforçant substancialment l’autonomia de cadascun dels estats federats. És més, els valors polítics dels partits nacionalistes de Catalunya i Flandes són els mateixos: la creació d’una societat capdavantera per tal que pugui governar-se i organitzar-se de la millor manera possible. Per aquesta raó, hi ha una bona col•laboració entre els membres del Parlament Europeu catalans i flamencs, com també amb els representants d’Escòcia i Gal•les, entre d’altres.
El senyor Adolf deu pensar que és millor un centralisme retrògrad que no pas una bona administració. El corresponsal escriu en el seu article: “Advertència útil per a la resta d’Europa: quan sorgeix la identitat nacional com a argument polític, cal mirar-s’ho amb desconfiança”. Aparentment, la repressió contra el desig d’obtenir més autonomia a Espanya cal aplicar-la a la resta d’Europa. Adolf utilitza Kosovo d’exemple d’identitat nacional com a argument polític que ‘podríem evitar igual que un mal de queixal”.
22 països membres de la Unió Europea han reconegut la sobirania de Kosovo, igual que 47 altres països del món. I no és cap casualitat que siguin els països europeus que no són capaços de fer front als moviments d’autonomia dins els seus respectius territoris, com Espanya, que no hagin reconegut la independència de Kosovo per por a les possibles conseqüències al seu país. D’altra banda, hi ha altres regions que respecten la lluita de les nacions sense estat per a una major autonomia. El Govern escocès, per exemple, va anunciar el setembre de 2009 que organitzaria un referèndum sobre el futur del país. De sobte, doncs, aquest desig d’Escòcia d’aconseguir més autonomia, ja no és un dret democràtic?
Finalment, és d’esperar que un diari d’alta qualitat com De Standaard informi bé els seus corresponsals sobre les diverses evolucions polítiques que tenen lloc a molts països europeus i que no es limitin a reproduir el pensament tradicional dels estats. No pot ser que l’opinió personal d’un corresponsal prengui tant protagonisme en una interpretació objectiva i, sobretot, que utilitzi uns arguments tan pobres.
Frieda Brepoels, diputada al Parlament Europeu per al N-VA (Nova Aliança Flamenca)
Oriol Junqueras, diputat al Parlament Europeu per ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)
Ambdós formen part del partit polític Aliança Lliure Europea (ALE)
