He llegit atentament el teu post No Cedirem, mereixem més i m’ha resultat reconfortant trobar-hi un fort sentit de responsabilitat que avala la teva posició al front d’un partit com el nostre, sempre subjecte als tòpics pejoratius amb els quals som permanentment assetjats.
Fa molts anys que sabem que no gaudim, no ja de la complicitat, sinó ni tan sols d’un cert “Fair Play” per part de cap mitjà de comunicació, quan no es tracta d’una oberta i declarada hostilitat manifesta. Això és així i juguem amb aquestes cartes de sempre. Ja hi estem acostumats, oi?
Dic això perquè, malgrat ser-ne conscient i malgrat la meva militància, jo, i suposo que tothom, no som immunes ni estem vacunats contra la influència dels estats d’opinió que es configuren al voltant de la pluja incessant de desqualificacions a les que som sistemàticament sotmesos. És ben cert que cometem errors i alguns d’importants, fins i tot greus. Però ho fem en la mateixa mesura que tots els altres, ni més ni menys. I no ho dic com a excusa sinó com a constatació.
A nosaltres, però, els errors se’ns publiquen en lletra de pal a primera plana, mentre que els encerts se’ns desdibuixen o directament, se’ns silencien. La meva, nostra, humaníssima manca d’immunitat als corrents d’opinió fa que, de vegades, el desànim ens truqui a la porta. Per una altra banda, la fermesa (de vegades intransigència, ho reconec) de les nostres conviccions ens porta fins i tot a la indignació i a l’esperit de rebel•lia del que tant en som pagats. Certament, no descobreixo res: Som com som i prou. Tant és així que fins i tot ho vam reafirmar en un eslògan.
És per tot això que t’agraeixo el teu escrit, perquè desfà a miques el tòpic i s’hi pot trobar, net i clar, aquest sentit de responsabilitat que a tu et pertoca, en funció del càrrec que et vam donar.
Ara bé, deixa’m que discrepi del rerefons que crec haver entès del teu raonament. Jo sóc dels que creuen que totes les vies d’enteniment amb Espanya han estat explorades a fons i de fa segles amb el mateix resultat: El fracàs. No crec que, de cap de les maneres, valgui la pena de seguir explorant o esprement fins a cap final el model autonòmic. Ja no. No ens en sortirem, Joan, no ens en sortirem. Dius molt bé que l’Estat Espanyol és qui segueix tenint la paella pel mànec i tens tota la raó. Doncs només hi ha una manera de que això canviï. Agafant el mànec nosaltres.
No, no faig demagògia. Simplement defenso i proposo seriosament que posem damunt la taula de l’actualitat política, d’una vegada i per totes, la necessitat ineludible d’iniciar quan més aviat millor el procés cap a la independència, com a única solució possible cap a un futur de benestar per la gent del nostre país, de Catalunya.
Em podràs dir que encara no és el moment i em podràs tornar a parlar de les pluges fines i de la necessitat de construcció d’unes majories socials favorables a aquest procés. No seré jo qui et tregui la bona part de raó que tens ni et discuteixi la solidesa d’aquests arguments però, també et demano que em diguis, amb la mà al cor, quan serà el bon moment per posar-nos-hi de debò. Ho saps tant bé com jo: Mai!
Així doncs, qualsevol moment serà tan bo o tan dolent com qualsevol altre. El dia que decidim tirar pel dret, haurem de trencar amb l’Estat i haurem d’obrir la magrana del conflicte. Tant si ens agrada com si no. Per què no ara, doncs?
Ara que el món està de potes enlaire. Ara que el sistema financer mundial ha trencat el bastió de la confiança en el que se sustentava. Ara que el sistema político-econòmic occidental està severament qüestionat. Ara que som al bell mig d’una crisi de valors d’abast mundial. Ara que estem construint una Europa sense saber ben bé com fer-ho, carregats d’escepticismes i mancats absolutament de lideratges. Ara que l’Estat Espanyol s’ha instal•lat sense cap mena de pudor en el desprestigi de la mentida permanent. Ara que l’allau de nouvinguts ens obre un panorama de construcció d’unes noves realitats socials i identitàries. Ara que estem fotuts i que tot va en doina…què més dóna!
Si, malgrat tot, encara dius que ens hem d’esperar una mica…, potser ens esperarem, quin remei! Però només una mica, eh! Perquè si volem deixar de perdre sempre en aquest joc de cartes marcades, un dia o altre haurem de treure pit, estripar la baralla i engegar els trilers a pastar fang. I per fer això, què vols que et digui!, tan és avui com demà. I si triguem més del compte no ens quedarà ni un País per reconstruir ni tan sols un Pàtria per enyorar.
