Tancs al carrer (iIII)

(Publicat a “El Punt Avui” el 27-Gen-15)
El que si que hi haurà, i a cor què vols, seran arrestos, multes, expedients, acomiadaments, embargaments i penes de presó, aplicant tot el pes possible d’una legislació espanyola totalment resintonitzada per tal de reprimir els díscols. En el cas de que Catalunya faci una DUI, podem donar per garantides totes aquestes formes de repressió.
 
I com es surt d’un atzucac com aquest? Doncs mantenint la desobediència de forma permanent (no pagant impostos; no anant a treballar; fent manifestacions;….) fins que Espanya decideixi que no pot mantenir el conflicte. L’Euromaidan a Ucraïna i les primaveres àrabs a Tunísia i Egipte ens mostren que, fins i tot dictadors empedreïts, amb totes les palanques del poder al seu abast, i avesats a fer-les servir sense embuts, no poden sostenir-se contra la voluntat majoritària d’un poble que vol ser lliure.
 
Hi haurà diversos factors que treballaran en contra d’Espanya. D’una banda, i de forma general, el món i els negocis avorreixen el conflicte i pressionen de totes bandes per tal de eliminar-lo quan abans, millor. De l’altra, si bé la UE no enviarà ni un soldat a interposar-se, si que collarà molt fortament a Espanya amb totes les eines polítiques i econòmiques al seu abast, per tal que Espanya resolgui el seu conflicte. La imatge dels tancs al carrer a dins d’un soci de la UE de fa molts anys, per tal de reprimir un poble que només reclama pacíficament poder votar lliurement, és un cop devastador per a l’autoimatge dels europeus i per a la imatge de líder en drets humans i respecte amb la qual li agrada a la UE projectar-se al món.
 
De forma molt important, hi haurà una fracció molt notable de la societat espanyola, que no podrà suportar veure’s com a repressor colonial d’una forma tant contundent i irrefutable. Aquesta fracció pressionarà des de dins d’Espanya per al cessament de la repressió. Al segle de la interconnexió global, els tancs al carrer no es poden ignorar. Els EEUU pressionaran de valent per la fi de la repressió. Cal no oblidar que varen ser ells els que varen acabar imposant la pau de Dayton entre Sèrbia i Croàcia, davant la passivitat dels europeus i els que, davant la mateixa passivitat, varen acabar bombardejant Sèrbia quan es disposava a passar per la pedra als albanesos de Kosovo. En resum doncs, tots aquests factors, combinats i in crescendo, acabaran fent inviable per a Espanya el manteniment de la repressió i, mal que els pesi, ens hauran de deixar que ens agafem la llibertat.
 
Però ja es veu que no serà un procés fàcil ni ràpid, i que hi haurà molt de patiment. I també es veu que l’única cosa que no podem fer, es parar a mig camí, perquè aleshores aprofitaran per acabar d’anorrear les poques llibertats i autogovern de que disposem ara i els que hagin sigut més valents i significats, romandran represaliats per sempre. Si ens hi posem, ha de ser entenent el que vindrà, i amb voluntat d’arribar fins al final, per difícil i dur que sigui el camí. Com deia a l’inici d’aquesta sèrie, no ens hem de justificar davant de ningú: si ara no ens veiem amb prou indignació i empenta com per a arribar fins al final, esperem-nos fins a que ens hi veiem. Si realment volem, la independència serà nostra sense cap mena de dubte. Només hem d’estar preparats per a fer tot el camí fins al final. No cal dir que un camí com l’escocès, a on poguéssim expressar la nostra voluntat sense conflicte, seria molt millor però, malauradament, amb Espanya, això romandrà una quimera utòpica i, quan vulguem la nostra llibertat, ens l’haurem d’agafar a la brava.