Tancs al carrer (II)

(Publicat a “El Punt Avui” el 23-Des-14)
Sabem del cert (ho hem vist amb el 9-N) que l’estat espanyol està disposat a utilitzar tots tipus de sancions i accions legals contra els funcionaris que puguin transgredir-la. Si Catalunya fa una DUI, què farà una Espanya a la qual empara una legalitat feta a mida, la constitució de la qual en consagra la indissolubilitat, i a on ells creuen que a Catalunya hi ha una majoria silenciosa que no vol separar-se d’Espanya? Quina actitud prendran tots aquells que han trobat intolerable la consulta i que ens llimen l’autogovern dia sí i dia també? Què farà el mateix estat que no ha dubtat a tancar diaris sense cap fonament (Egunkaria) i crear grups terroristes com el GAL quan li ha convingut? Què farà en Rajoy quan rebi trucades de tots aquests personatges? Resignar-se a ser el president espanyol que va acceptar impassiblement la mutilació d’Espanya, quan tota la seva legalitat l’habilitava per a no permetre-ho? I, evidentment, dels precedents històrics de com s’han resolt els conflictes entre Catalunya i Espanya, més val ni parlar-ne.
 
Tot això a banda, crec que el motor principal de l’estat espanyol i de la fracció de la societat espanyola que recolza aquesta forma de fer, serà la mateixa repulsió que manifesten constantment contra la nostra voluntat d’ésser, i la intolerància absoluta que experimenten contra la nostra intenció de no voler assimilar-nos a l’Espanya uniformement castellana que ells somien. Tant de bo estigués equivocat, però crec que les vísceres els hi podran més que el cap, i que, com l’escorpí de la faula de la granota i l’escorpí, no podran fer altra cosa que manifestar la seva manera d’ésser, encara que sigui del seu interès obrar d’una altra manera. Si Catalunya fa una DUI, utilitzaran qualsevol mitjà al seu abast per a impedir-ho. No em puc imaginar qualsevol altre curs d’acció realista, i l’estat espanyol ho pot visualitzar només com un augment gradual dels seus esforços per a mantenir la unitat d’Espanya per tots els mitjans possibles, que ells entenen que és el mandat categòric que els hi ha donat el poble espanyol. I, en aquest cas, qualsevol mitjà, voldrà dir la combinació que creguin més apropiada de policia, guàrdia civil i exèrcit: el que popularment es coneix com posar els tancs al carrer.
 
Per la banda positiva, si els catalans continuem repudiant la violència i estant molt atents a avortar instantàniament qualsevol iniciativa patrocinada per l’estat espanyol en aquest sentit, hi ha un sostre clar a la repressió que poden exercir. D’una banda, no hi haurà bombardejos de les ciutats: ni els hi caldrà, ni els hi resultarà pràctic (perquè malmetria ningú un bé que ja posseeix?) ni tindran cap justificació ni interna ni externa per a poder fer-ho (com es pot bombardejar a un poble que només es manifesta pacíficament?).
 
De l’altra, és pràcticament segur que no hi haurà afusellaments. La pena de mort està avui dia abolida en el codi penal espanyol i, alhora, en el precedent històric més immediat, quan les tropes franquistes varen apoderar-se de Catalunya al final de la guerra civil, fins i tot en aquest context de final de guerra, i de nul·les perspectives de càstig per als vencedors que s’extralimitessin, una fracció dels afusellaments que es varen produir no els varen poder perpetrar de forma descontrolada grups d’exaltats, sinó que varen haver de  ser duts a terme pel règim, precedits de judicis (caricatures de judicis amb resultat predeterminat, però judicis no obstant). A l’estat espanyol li surt a compte mantenir un control ferri dels exaltats, perquè el cost en imatge internacional que li suposaria que grups d’exaltats es prenguessin la justícia pel seu compte, seria exorbitant, a banda del fet de que cada afusellat seria una nou màrtir per la causa. Aquest cop doncs, no hi hauria d’haver afusellaments.