La coincidència de les eleccions presidencials americanes amb les legislatives i indirectament presidencials espanyoles posa en evidència cada dia la diferència entre uns ciutadans que decideixen quins seran candidats, i altres ciutadans que tot i que estiguin continguts a ratificar unes llistes tancades i bloquejades els components dels quals no han decidit res. És la diferència essencial entre escollir els candidats votant o designar-los per la cúpula de cada partit, entre prendre allí les decisions per centenars de referèndums per iniciativa popular o reservar-les aquí en exclusiva al Govern i Parlament, és a dir, a la cúpula del partit guanyador.
Era necessari després de la dictadura reforçar els incipients partits, però després de trenta anys de poder omnímode els seus mètodes semiautoritàris de cooptació estan minant la democràcia per a deslizar-se els electes de representar la voluntat dels ciutadans a substituir-la, doncs res li deuen i en res depenen d’ells. Aquí per a ser diputat no t’han de votar, sinó que col·locar el teu partit en un lloc de sortida, i per a optar a la Presidència l’únic camí es el dit, del teu antecessor (Rajoy) o d’uns cents de delegats professionals de la política (Zapatero). El resultat està a la vista, quan menys decideixen els ciutadans, més s’allunyen els polítics, i més creix l’abstenció, el vot en blanc, i la degradació d’una democràcia tan tancada i bloquejada com les seves llistes electorals. Té un remei: aprenem d’América.
