Tan difícil és entendre que no es va en contra de res ni de ningú… I que el que pugui passar ningú ho pot saber perquè mai s'ha plantejat una situació semblant…
Que els que vaticinen les set plagues per a Catalunya, en realitat el que temen son les conseqüències que això comportaria per España… Més enllà de l'orgull ranci que pot semblar que es el principal motiu hi ha aquesta por.
No hi va haver resposta per la petició de un just pacte fiscal. No es pot permetre ni tan sols un simbòlic “dret a decidir” perquè això és atemptar contra la sobirania nacional.
Ningú pot estar sotmès a ningú a l'hora d'opinar del que sigui, i parlar-ne no pot ser mai un tabú. En aquest tema, el que falta des de l'Estat es afrontar-lo políticament i amb diàleg. El no fer-ho ha provocat que uns i altres ens trobem en un escenari lleig, més dur de tractar i amb menys possibilitats que abans per entendre'ns.
No es pot ignorar, ni es pot personificar darrera d'una persona, el clamor de tanta gent que demostra sempre que te ocasió que no està conforme en com esta sent tractada casa seva i que no està a gust en aquestes condicions. I, el que es més important: No es pot esperar que tot això es giri del revés, que tothom passi a estar a gust, a base de amenaces, prohibicions, querelles, recursos, etc. La veu es pot silenciar per la força però mai callar-la «in eternum», de la mateixa manera que els sentiments de cadascú son els que són i no se n'hi poden imposar uns altres «por real decreto».
De la mateixa manera, les normes escrites ahir, en un món on tot va massa depresa, el més normal es que amb el temps s'hagin de retocar per a seguir encaixades les lògiques diferències i les reivindicacions de la diversitat.
El que vull dir és que el que convé en qualsevol moment es entomar els problemes i solucionar-los i fent-ho no és trenca res, no es traiciona ningú, tot el contrari, s'adapta a la nova realitat allò que el temps i les circumstàncies ha deixat desfasat i ho dota de més vigència.
