SUITE ITALIANA

Mirava l’altre dia el palau Labia, a l’embocadura del canal de Cannaregio de Venècia. Era d’una família procedent de Girona, que van anar a parar a Venècia al segle XVII després d’haver estat establerts a Avinyó i Florència. Al 1646, gràcies a la contribció amb una gran suma a la guerra de Candia (Creta) van ser acceptats entre els patricis que governaven la República Sereníssima. Avui al Palau Labia hi ha la seu regional de la RAI; i conté un saló de ball, decorat  amb les Storie di Antonio e Cleopatra (1746-1747),  un dels cims de l’art de Giambattista Tiepolo. No sé si és degut a tòpics vinguts de lluny, però es comenta l’anècdota que en una ocasió el cap de la casa va oferir un banquet, plats i coberts eren d’or i, en acabar el tiberi, va llançar tot el parament al canal, mentre exclamava: “Le abbia o no le abbia, sarò sempre Labia” (Tant si ho tinc com si no ho tinc, sempre seré Labia). L’anècdota, acaba amb el rumor que abans l’amo havia fet col·locar una xarxa al canal i després una barca seva ho havia repescat tot.
Les relacions històriques de Catalunya amb les repúbliques, ducats i regnes d’Itàlia va ser d’una normalitat absoluta mentre no es van consolidar els estats-nació unitaristes i el transport terrestre no va desplaçar el marítim. Venècia exercia la seva influència cap a l’Orient mediterrani, i Barcelona/Catalunya a l’occident. El mar de les Balears i el Tirrè eren autèntics llacs d’un mercat interior unificat. Proves: les modes en vestuari eren compartides. Al Museu de Ripoll es visualitza els territoris on fins al segle XX s’usava la barretina amb variants, i l’arc va des de València fins a Nàpols. En moments delicats com el del risc d’hegemonia otomana, Catalunya amb Venècia i altres potències van ser claus en la victòria de Lepant (Al quadre de la batalla exposat en un lateral del gran saló del Consell de la República, al Palau Ducal, la galera amb les quatre barres apareix darrera la galera papal amb el Crist de Lepant).
La contemporaneïtat ha allunyat aquesta promiscuïtat. Però hi ha algunes línees de fons que continuen connectant-nos. Una Itàlia nascuda sota el mite del Rissorgimento i de la Resistenza, és un estat tan fallit com l’espanyol. A favor seu és que encara hi ha poques poblacions que se n’adonin, perquè com a França els mites fundacionals revolucionaris tenen una capacitat de cohesió ideològica i social difícils de combatre, si immediatament no vol ser titllat d’aNtirevolucionari o antidemòcrata. A Espanya, en canvi, ja ho intenta l’extrema dreta majoritària en els cercles d’opinió espanyols en criminalitzar els qui qüestionem l’Estat amb frases extretes del vocabulari propi de les revolucions democràtiques i antifeixsites, però són increïbles, perquè a Espanya mai ha triomfat una revolució ni democràtica ni antifeixista. La casta extractiva i oligàrquica i la seva estructura de poder té una clara continuïtat amb la que manava quan encara es cremaven mestres, protestants i bruixes en la foguera de la Inquisició.
Passar uns dies a Itàlia i immergir-te ràpidament en aquella realitat és fàcil. Els mitjans de comunicació, més que aquí encara, són endogàmics i reflecteixen les neures i preocupacions, si més no de l’opinió publicada.
En primer lloc la crisi de la partitocràcia. Pàgines i pàgines dedicades a les lluites inter i intrapartidàries en la millor tradició de la península. Un ex-primer ministre condemnat per la justícia i intentant salvar el cul a partir de filibusterisme parlamentari. El xantatge al Govern de coalició de fer-lo caure si és finalment desprotegit des del Senat. Dubtes al si de l’esquerra sobre si toca guanyar Berlusconi a la justícia o a les urnes. Divisions a tots els partits bastant irrecuperables. A la dreta entre Berlusconi que va a la guerra per salvar-se i Alfano que no la vol perquè es queda a la poltrona. A La Lega entre els presidents la Llombardia, el Piemont i el Véneto: Maroni, Cota i Zaia practicant un regionalisme pragmàtic i l’ex-dirigent Umberto Bossi que vol tornar a les barricades secessionistes. Al centre, entre Monti, que ha perdut tota la credibilitat d’antic dirigent europeu i els maniobrers habituals democristians de Cassini. A l’esquerra moderada entre els clàssics ex-comunistes i exdemocristians com Letta i D’Alema i els d’esquerra liberal com l’alcalde de Florència Mario Renzi (“l’esquerra que no vol canvis és dreta”), estrella emergent. D’Alema ironitzava en públic sobre aquest darrer: “és com la Virna Lisi, no cal escoltar-lo perquè tothom li mira els llavis”. I els neopopulistes de Grillo i l’extrema esquerra de Vendola barallant-se entre tots. I alguns demanant el cap del cap d’Estat Napolitano.
Molt soroll, doncs, a cada conjuntura per amagar problemes estructurals que cada cop que tornes a Itàlia al cap d’uns anys, persisteixen intactes. En uns pocs dies de finals d’octubre, vegin quines notícies circulaven a diaris i televisions. El descobriment de l’anomenada agromàfia que controla tot el circuit alimentari, provocant-ne el frau generalitzat amb la venda de prosciuto de Parma, que ve de porcs sense control de l’Est europeu, mozarel·la fabricada amb llets descontrolades etc. Forns clandestins que fabriquen el pa rebentant preus amb vendes ambulants, cuit sense condicions sanitàries homologades i utilitzant per exemple fusta envernissada procedent de mobles i per tant tòxica.
El desbordament policial per l’ajustament de comptes -17 morts- entre la N’Dragheta calabresa, els tentacles de la qual estan ben situats al nord, i sembla ser que a Barcelona. La denúncia de la guàrdia forestal del robatori massiu i planificat de tones de llenya de boscos venuda al mercat negre. Nous casos d’enterrament de deixalles radioactives procedents del nord en camps agrícoles de la Campània a través de xarxes de la màfio-indústria. Declaració del cap d’Estat Napolitano davant de la justícia sobre evidències de connexions entre l’aparell de l’Estat i la màfia.
Itàlia te l’avantatge de basar la ideologia unitarista sobre el mite del Rissorgimento i la Resistència, on a Espanya només hi ha una Constitució concedida pel tardofranquisme i on mai s’han depurat responsabilitats dels antics règims, fossin els feudals o els dictatorials. En acabar la 2aGuerra mundial bastí un Estat amb autonomies especials copiat, com Iugoslàvia, de l’experiència autonòmica republicana espanyola. Això ha funcionat bé al nord, on Vall d’Aosta, Tirol/Trentino i Friuli-Venezia Giulia tenen alhora l’autogovern blindat per tractats internacionals. En canvi l’autonomia especial ha estat un desastre a Sicília i a Sardenya, perquè la política de terra cremada i el subdesenvolupament que van provocar la unificació italiana a tot el Regne de Nàpols. Sicília i Sardenya- territoris més pròspers que els del Nord a mitjans del segle XIX- ha comportat una classe política mediocre i atrapada en les xarxes clanistes o mafioses que substitueixen el paper de l’Estat; un Estat sense legitimitat perquè provocà, a la segona meitat del segle XIX, persecucions, genocidis i emigració forçosa dels contraris a la unificació i a les noves hegemonies socials.
El nord de la península, gaudí primer dels avantatges de la unificació, però al final també n’han pagat els problemes d’aguantar un Estat ineficient i burocràtic que no funciona com a estructura redistribuïdora i impulsora del benestar i la riquesa. Per això hi ha hagut el despertar en clau dretana del moviment federalista/secessionista dels territoris del Nord, que provocà una reforma federal de la Constitució italiana. Ara mateix, però,  s’està vivint un procés de recentralització accelerat compartit pels grans partits estatals, però a Itàlia liderat sobretot per l’esquerra jacobina amb implants democristians. Invasions competencials, asfíxia financera de les regions que obliga a liquidar i privatitzar moltes de les agències i institucions amb participació pública; eliminació del marge d’autonomia pressupostària, de manera que no només no permeten decidir el sostres de dèficit sinó que marquen el sostre de despesa, fins i tot en cas de pressupost sense dèficit. D’això es queixava el conseller regional del Véneto acusant a l’estat de tractar-los com a esclaus d’una colònia. Mentrestant, les operacions d’Estat fan aigües. Alitalia segons Air France val zero euros ara que està buscant reflotar-se. L’emigració de joves (40% d’atur) i empresaris torna a tenir dimensions del Novecento. L’atur creix. (atenció però, estan preocupats perquè han arribat al 12,5%; o és que hi ha molt submergit o frau estadístic o és que realment Espanya està molt pitjor). I per acabar de registrar similituds, a Venècia polèmica sobre el turisme. N’hi ha massa? Està massa concentrat en determinats punts?. Poden fer una aposta única? Es justifica el projecte de parc temàtic inventat per la Universitat de Ca Foscari a l’illa de San Biaggio?
Similitud entre els problemes i debilitats dels territoris tractors d’Itàlia i Espanya. I similituds de com les oligarquies dominants a Madrid i Roma estan enfocant la suposa sortida de la crisi per recentralitzar, augmentar la distància social i enfortir el seu domini de classe i territorial.                                                                                                                       Fusió de dos article publicats dissabte passat al Punt-Avui i el diumenge a Economia digital