És des d’abans-d’ahir que ja no plou pluja fina. Qui rondi per damunt dels nostres caps… (entre tu i jo, temo que es tracta de l’Esperit del 10-J!) segur que se’n va a fer un riu amb les mans netes; m’hi jugo un pèsol. I això és així perquè s’han acabat els estirabots de calçotada de cap de setmana, el propinar exabruptes a la andaluza i aquesta manera de demanar perdó tot disculpant-se de les molèsties ocasionades. Vaja, que tothom s’ha vist obligat per les urnes a intimitzar amb les vergonyes, i n’hi ha per a tots els gustos:
1) els de Convergència –i pocs d’Unió, em diu el nas–, que etziben als republicans que volen un vot de confiança per tal d’abillar el ‘múscul’ nacional governant –a partir del mes que ve– la Generalitat: al·leguen que la daga pujoliana ja forma part del passat, que aquests set anys de celibat els ha escarmentat prou, i que el seu membre aixecarà –un cop més– el país;
2) els d’Esquerra, que anomenen ‘titafredes’ als convergents perquè governaran i no faran un referèndum d’independència: tenen la barra de quedar-se tan amples quan han tingut l’oportunitat d’or de fer el salt del tigre però han preferit tocar cuixa i entretenir-se amb els preliminars de nacions que sí que tenen Estat: la relativa a un francès o la pròpia a una cubana;
i 3) els de Solidaritat, que es fan dir ‘franctiradors ad hoc’ perquè ni els primers ni els segons no han de deixar d’experimentar tonades durant els propers quatre anys: desconec si Joan Laporta encarna el bomber que tot home de bé duu a dins i que –tant de bo– pugui apagar cadascun dels focs espanyols amb la seva manguera o si, per altra banda, Uriel Bertran, Alfons López Tena i Toni Strubell es cremaran, no perquè no tolerin que un la tingui més o menys llarga que l’altre, sinó perquè els piròmans que atiarà l’espanyolisme sobrepassaran –sens dubte– qualsevol mena d’incendi viscut als juliols dels anys noranta.
A mi em consola pensar que encara hi ha partit, que encara hi ha país. Si sumem 62+10+4 no fan 76 centímetres, sinó 76 diputats –potencialment– valents que es podrien solidaritzar per a fer una Catalunya millor. És més, mireu si la podríem tenir grossa que ens passem de l’homologació sobiranista estudiada… o dit d’una altra manera, que som tan trempats que en realitat som molts més del que la mitjana estatutària ens estableix: el normal són 68, i nosaltres en tenim 8 més de regal! Tremolarà Espanya… o farà que ens desem l’ocellet altre cop a la gàbia?
PS: I tu, estimat reagrupat que em llegeixis, s’ha acabat la xauxa; no s’hi val a badar: ja no hi ha un nou dia on fotre-hi la banya i seguir burxant. Tens tres opcions, tot i que temo que la tercera és la que t’escau més. En tot cas, ara és l’hora de sucar el melindro.
