La mort de Josep M. Subirachs m'ha fet recordar moments molt interessants.
Tinc dues escultures de Subirachs. Una d'elles, la que il·lustra aquest blog d'avui, la va titular “Positiu-Negatiu”. Crec que serveix per recordar, ara que ens ha deixat, la forta personalitat de Subirachs, la seva força per mantenir-se fidel a unes formes d'expressió no sempre rebudes amb aplaudiments.
Vaig conèixer en Josep M. Subirachs l'any 1985 a l'Estudi Regomir de Barcelona quan jo estava recollint obra per fer una exposició sobre ell a una galeria a la ciutat de Basilea que en aquells moments jo dirigia. Molt abans, i com a manresà, havia estat al corrent de l'obra d'en Subirachs, que sempre va demostrar una gran estima per la meva ciutat, de manera que el contacte va ser molt enriquidor per a mi.
L'obra de Subirachs (escultura, dibuix i gravat) és extensíssima i veus més preparades que la meva n'ha dit i en diran la seva importància dins de l'art català actual.
La gran controvèrsia sobre la seva actuació a la Sagrada Família ha creat dos bàndols irreconciliables: els que creuen que la seva façana dona testimoni del seu temps, que no és el de Gaudí, i els que la consideren un nyap i un insult a l'obra original gaudiniana. El tema dona per moltes hores de discussió i no vull ara, amb motiu de la seva mort, portar-lo a primer pla.
Subirachs, com tants artistes, ha estat admirat i alhora criticat. L'actitud més important serà sempre el fet d'atansar-se a la seva obra sense ganes de tenir raó i deixar que sigui ella la que parli.
Per Subirachs “l'escultura és aquesta brossa divina que ocupa un lloc a l'espai”.
Gràcies, Subirachs.
