La negativa d’un Juez de l’Audiència Nacional a la declaració en català per ciutadans de l’Estat espanyol, aclamada per la Jihad hispànica, vulnera la legislació espanola, l’article 9 del tractat publicat en el BOE el 15 de setembre de 2001, per el qual l’Estat es compromet a assegurar que els organismes juridiccionals, a petició d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritparies, a garantir a l’acusat el dret d’expressar-se en la seva llengua regional o minoritària, a assegurar que les proves orals no siguin considerades inadmissibles per l’únic motiu que siguin formulades en una llengua regional o minoritària, i a adoptar mesures per a l’aplicació de tot això.
No depen del caràcter de la llengua oficial, sinó de la residència d’un número suficient de parlant d’aquestes llengües en la circumscripció de l’autoritat judicial corresponent, que a l’Audiència Nacional és tot l’Estat, amb milions de catalanoparlants en 5 CCAA.
La Constitució no imposa el deure sinó el dret d’utilitzar el castellà, i ordena un especial respecte i protecció a aquestes llengües (art. 3).
La llei dóna igual: quan un estranger utilitza la seva llengua en un Jutjat, es tradueixen les seves actuacions per evitar la seva indefensió, però quan un ciutadà de l’Estat no ho fa, s’impedeix, se l’obliga, i se li nega els drets de la pròpia llei espanyola. És l’estatut dels catalans a l’Estat espanol: ni ciutadans, ni estrangers, súbdits. Per dignitat, anem-nos-en.
