La notícia del contingut del darrer llibre del científic Stephen Hawking ha aixecat una polseguera impressionant, perquè diuen que afirma que no és necessari
Déu per a formular les teories de la creació de l’univers i que explica que a partir de la teoria quàntica és possible que el món es creàs del no-res. Des de molts de sectors religiosos han intentat convèncer els lectors de l’escàndol que suposa la nova teoria del científic. Alguns han arribat a afirmar que no es pot mesclar la ciència amb la religió. Són aquells que quan els convé diuen allò de “a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”. Segur que la majoria de components de la Conferència Episcopal quasi mai no se’n recorden, perquè fins i tot s’han manifestat contra el Cèsar.
La meva opinió és que els ambteus n’haurien d’estar contents, perquè segurament ja saben o intueixen que els escriptors (en aquell temps només solien ser homes) que varen escriure la Bíblia durant un grapat de segles abans i després del començament de la nostra era, sabien bastant menys que el que se sap ara, i si avui ningú no és capaç de predir res que no sigui natural o que es pugui demostrar científicament, molt menys es podia predir en aquell temps, però devien esser més agosarats, ja que ho varen fer i malauradament els va resultar literatura de ficció.
Crec que el mig centenar d’escriptors que varen escriure la Bíblia, especialment el qui va escriure sobre la creació del món i de l’home no li va fer cap favor a qualsevol dels déus que han modelat les diferents religions. Les persones que s’han dedicat, amb diferents intencions, a mantenir la creença de la gent en aquells déus que s’inventaren han hagut de fer jocs malabars perquè la gent no se n’adonàs de la dura realitat. De totes maneres, avui en dia es comprova que s’utilitza majoritàriament gran part dels rituals religiosos com a canalitzadors de festes i bacanals paganes, dins un marc i una ambientació religiosa per a impregnar de fast les cerimònies.
Allò cert és que el Déu creador, omnímode, omnipotent, com ens l’han pintat, capaç de saber qui va ser primer, si l’ou o la gallina, capaç de crear del no-res, si aquest ens existís i hagués fet això, hauria fet una terra condreta, amb cara i ulls, l’hagués feta consistent, sense foc en el centre, per tant, sense volcans i les seves conseqüències, sense vents huracanats, ni fiblons, ni mànegues, ni pluges torrencials, ni calabruixades o calamarsades. Hagués creat el planeta Terra compacte, sense coves ni buits en el seu interior que poguessin provocar terratrèmols. Hauria creat un vent favorable perquè avui en dia servís només per a produir energies renovables i no com a element destructor. Hauria fet unes muntanyes sòlides i que no caiguessin sobre les persones quan fes una pluja forta. No hauria creat Adam i Eva, ni els hauria posat en un jardí amb una trampa, ni hauria creat una serp traïdora, ni hauria condemnat pels segles dels segles, totes les persones, per culpa d’una malifeta dels primers pobladors. ¿Com és possible que els homes que desitgen la pau tenguin com a principal principi que no es culpi les persones dels mals ocasionats pels seus avantpassats, punt al que han arribat des de la seva escassa formació de persones mortals i ens vulguin fer creure que un déu misericordiós pogués fer culpables eternament tots les persones innocents pels segles dels segles?
En definitiva, queda clar que si la teoria del científic (algun miserable en la seva ràbia li ha recordat el grau elevat de minusvalidesa com a càstig de Déu) Stephen Hawking és certa, alliberarà Déu d’haver-se equivocat tant en la creació de l’univers i no quedarà com ho faria un arquitecte humà que li caigués una casa que ha dissenyat, cosa que no sol passar. Així, als ambteus, els queda reservar la tasca de Déu a vetllar perquè hi hagi una altra vida, una vida perdurable, on la gent el pugui contemplar eternament sense avorrir-se.
