La fe, no únicament l’espiritual, ens empeny endavant. Quan estem convençuts d’un projecte, hi creiem, ens esmercem per dur-lo a terme. Ara bé, no valorar la viabilitat o no veure la reacció negativa de les nostres accions és ceguesa i potser irresponsabilitat. ‘Segueixo creient’, deia el president Montilla.
I segueixen, i tant que segueixen. Tot i que notables i variats articulistes han reclamat més gestos per què es noti el pes de la lletra C del PSC, que es vegi el seu compromís amb el país, de moment hi ha 25 que callen i acaten, i dos ministres que valoren positivament la sentència. Segueixen creient. Arriba un moment que la fe és irresponsabilitat.
Creure i promoure el federalisme dins d’Espanya arriba a un punt en què ja no és voluntat d’entesa, ja no és coherència ideològica. Moltes forces polítiques han modificat aspectes de la seva doctrina o pensament per adaptar-se coherentment als nous temps (recordem el mot comunisme d’IC-V o el marxisme del mateix PSOE). Ja els va bé als espanyols: que segueixin creient, que ho segueixin intentant, que qui dia passa any empeny i així els del PSC estan tranquilets. Creure encara en el federalisme a Espanya és si més no irresponsabilitat.
Ells, el PSC, potser segueixen creient -o això volen transmetre- però a l’altra banda, a Espanya, mai hi han cregut. La sentència del TC ho exemplifica: tallar les ales a qualsevol insinuació de descentralització política, de federalisme, ni sentir-ne a parlar. Montilla hi segueix creient després de 30 anys de picabaralles, d’estires i arronses per uns principis bàsics i justos d’autogovern. Seguir creient, potser, frega ara la mala fe o respon a una estratègia oculta que no coneixem.
Amb l’estatut esberlat, la Catalunya optimista es una Catalunya desorientada, i seguir apel·lant a l’optisme és un acte innocent, inconscient. La Catalunya que sap on va, es veu impotent, que marca un camí que, sigui quin sigui, li barren els espanyols. Seguir apel·lant a la voluntat dels catalans és ara ridícul si no es proposen noves vies, nous escenaris. El pensament és lliure: Sr. Montilla, segueixi creient. Potser serà el país qui no seguirà creient en les seves paraules. Ara toca un gran canvi, contundència i un nou credo.
