Spanair i la impotència

La fi de Spanair espero que sigui l´últim episodi d’una estratègia voluntarista de voler posicionar Barcelona i Catalunya al món sense abordar de cara el problema del poder polític. I per altra banda que serveixi per demostrar que les elits catalanes no actuen de classe dirigent a Catalunya, no aposten amb el seu capital per liderar projectes estratègics i quan ho fan són pocs (cas de Spanair) i massa pendents del suport públic.
Després del famós acte d’IESEreclamant les competències sobre l’aeroport del Prat, mogut per Esquerra des del Govern, FEMCAT i Pimec des de l’ombra empresarial, però que va acabar presidit pels representants de les institucions més prudents –diem-ho així-, semblava que –ara sí- la societat civil encarrilava la seva empenta cap un focus comprensible, d’ample consens i relativamewnt fàcil d’assolir si s’era perseverant i s’utilitzaven tots els mecanismes de pressió.
Doncs bé, a la primera visita de la delegació de l’acte d’IESE a Madrid amb la tàctica denunciada ja per Tarradellas del raspall als catalans, els qui no havien iniciat el moviment, el van desinflar.
Llavors per casualitat va aparèixer la fallida de Spanair i una part de la gent que s’havia mogut per IESE, renunciant al xoc frontal – al que tampoc es va veure motivats ni a CiU ni a PSC- va apostar per una via possibilista. Si el hub no venia a Barcelona, tindríem una companyia que si que jugaria al hub. La inciativa va recollir una part de capital de l’empresariat català – molt poc ja des del començament- una part a través d’institucions empresarials públiques on al final hi havia l’aval de la Generalitat. Em va tocar des de la Conselleria d’Indústria  vehicular els ajuts d’Economia i finances (Antoni castells) a través de la societat Avança. I hi han testimonis que el meu plantejament davant de la comissió liderada per Soriano sempre va ser : el diner de la Generalitat només pot ser transitori i si en el termnini d’uns mesos no s’assoleix més capital privat autòcton cal accelerar la venda de Spanair o l’entrada de capital majoritari d’una companyia forta no europea. Perquè? perquè qualsevol europea prioritzaria com a hub la seva ciutat d’origen fos espanyola, britànica, francesa o alemanya. Per tant, calia explorar principalment entre el món dels emirats del Golf – aquesta va ser la meva recomanació- o l’extrem orient, com Singapur. La gestió no va anar cap aquí. Van continuar volent conservar el predomini català en la titularitat sense aixecar més capital propi i reclamant sistemàticament més suport públic. Desconec on s’han trencat les negociacions amb Qatar, però jo tinc clar que era peferible una Spanair en mans de Qatar garantint de forma clara el paper de Hub a BCN que quedar-se amb res. Possiblement –repeteixo que aquests darrers passos els desconec- si s’ha pretès que Qatar hi posés el capital manant els catalans ha estat una greu equivocació que pagarà Catalunya. Mentrestant l’oligarquia burocràtco-financera espanyola s’està fotent un fart de riure, mentre amb els ingressos dels catalans estem mantenint Aena i gràcies als privilegis monopòlics de l’Estat Ibèria continua tallant el bacallà i el PP fa marxa enrere de la privatització individual del Prat.
 
Spanair, doncs, com a darrer exercici –espero- de possibilisme voluntarista mal gestionat i demostració a les elits barcelonines que s’ha acabat el bròquil. O entomen el paper de capes dirigents abordant de cara l’enfrontament polític amb l’EStat : Independència aeroportuària, fiscal, cultural…o una aliança de sectors emergents i innovadors interclassista ha d’assumir el paper de bloc dirigent cap a la construcció d’un Estat propi i un model econòmic i social innovador que permeti a Catalunya superar amb èxit i sense el llast espanyol els enormes reptes que ens proposa la crisi de la globalització.
I si parlem de xoc amb l’Estat per l’aeroport som-hi. L’arma del boicot, la denúncia de la situació de monopoli d’AENA I IBèria al tribunal de la competència i altres mesures contundents són d’esperar. Tot menys plorar com bledes després d’haver espifiat un cop més en l’estratègia.