«Sota l’asfalt, la platja». El maig de 1968, estudiants i obrers francesos protagonitzen un moviment revolucionari, que continua tenint un paper rellevant en la nostra memòria i –per tant- en la nostra consciència.
Les economies capitalistes no han crescut mai tant com en els anys 50 i 60 del segle XX. Després de les enormes destruccions causades per la II Guerra Mundial –i gràcies, en bona mesura, al Pla Marshall- el creixement econòmic havia estat espectacular. Els joves havien trobat feina ràpidament i les dones s’havien incorporat massivament al mercat salarial. Les taxes d’ocupació eren altíssimes i la renda de tots plegats creixia ràpidament, gràcies al salt tecnològic, a les reivindicacions sindicals i a la implementació de l’estat del benestar. No hi ha dubte que, vint anys després de la fi de la conflagració mundial, les generacions que havien viscut els horrors de la guerra podien sentir-se ben satisfetes. A finals del 60, però, aquest model comença a mostrar signes de feblesa. El ritme del creixement econòmic s’alenteix i l’estat del benestar s’encareix. I, a més, els joves del ’68 (la primera generació nascuda després del conflicte) ja no senten la satisfacció del camí recorregut, sinó que es deleixen per anar més enllà. La seva esperança és tan legítima com la memòria dels seus pares. Pensen que la democràcia i l’estat del benestar no són tant el destí de llorers on reposar, com el camí per on sempre cal seguir avançant. Per aquells que havien viscut la tragèdia del nazisme i del feixisme, la democràcia parlamentària havia de semblar un veritable paradís. Però, els fills de la postguerra ja no s’hi poden conformar. Necessiten que la democràcia formal esdevingui molt més real, estenent-se capil•larment pel conjunt de la vida social i cultural.
De fet, les democràcies occidentals s’omplen la boca amb la paraula llibertat, però arrosseguen la mala consciència de la colonització i de la descolonització; i, en aquest sentit, només cal recordar Algèria i Vietnam. Les democràcies occidentals parlen de drets polítics, però encara permeten la violació sistemàtica de drets civils, amb discriminacions racials, religioses i de gènere; pensem en l’assassinat de Martin Luther King, el 4 d’abril d’aquell mateix any. Les democràcies occidentals asseguren que defensen la justícia, però no eviten la pervivència de grans bosses de pobresa, marginació social i retraïment polític de vells sense recursos, de joves sense estudis i de treballadors de sectors econòmics obsolets sense gaires possibilitats de reconversió; és a dir, allò que actualment anomenaríem Quart Món i que el 1962 ja havia estat denunciat per Michael Harrington en el llibre The Other America. I, finalment, les democràcies occidentals canten les excel•lències de la modernitat, però conviuen amb les formes més ràncies de l’autoritarisme familiar, la moral sexual o el masclisme.
Per a molts dels joves del maig del ’68, doncs, és ben evident que estan davant d’un model hipòcrita i injust. Com tantes vegades, però, Tot plegat comença de forma quasi casual amb una protesta estudiantil molt minoritària el 3 de maig. La resposta de l’administració De Gaulle és tan desmesurada que desperta la solidaritat de bona part del país amb els estudiants. Els enfrontaments se succeeixen i s’estenen. La nit del 10 a l’11 de maig, al Barri Llatí, es lliura una batalla campal, coneguda com “La Nit de les Barricades”. El dilluns 13, un milió de persones es manifesten contra el govern pels carrers de París i deu milions participen en una vaga general.
A finals de mes, la majoria de la població comença a estar cansada. El govern i els sindicats arriben a acords per incrementar els salaris i reduir la jornada laboral. De Gaulle convoca eleccions anticipades. La tensió disminueix. El Partit Comunista també fa crides a la calma amb l’esperança que els sectors moderats de la societat el recompensin pel seu sentit de la responsabilitat; però el cert és que, a finals de juny, les eleccions donaran una amplíssima victòria als gaullistes.
El maig del ’68 passa a la història. Per a alguns és l’epíleg de les revolucions del segle XIX. D’altres esperen que sigui el preludi de les reivindicacions del segle XXI. En qualsevol cas, alguns dels lemes d’aquell moviment (com Siguem realistes, demanem l’impossible) continuen tenint un aire mític, fins i tot per a aquells que els menyspreen. Perquè, en el fons, els uns desitgen i els altres temen que això tan sols hagi estat l’inici i continuem en combat. «Ce n’est qu’un début, continuons le combat!».
Article publicat a L’Avui el 9 de maig de 2007
