Les destinacions de més afluència de Catalunya, tant si són de platja i neu, com si és Barcelona, han d’evolucionar en el contingut de l’oferta, si no volen morir d’obsolescència les unes i d’èxit l’altra. Només seguint al peu de la lletra les recomanacions de la OMT sobre turisme sostenible: respecte al territori, desenvolupament econòmic integral i difús, i respecte i enfortiment de la identitat cultural del país d’acollida, es pot millorar, i sumar als innegables avantatges geoclimàtics de Catalunya, la sofisticació de les destinacions més madures del centre-nord d’Europa.
També la Unió Europea en el seu primer document sobre turisme (juliol 2010) parla només de turisme cultural i de rutes transfrontereres. Ni que sigui per rascar alguna subvenció de programes europeus en temps de sequera pressupostària autòctona, val la pena redirigir-se cap aquí.
He de dir que la darrera dècada ha vist produir-se el gran tomb de l’enfoc del producte turístic a Catalunya. Ho he viscut des de fora com a usuari constant del turisme interior de muntanya i mar des que tinc responsabilitats familiars fa més de trenta anys. I com a encarregat de les polítiques de l’àrea des del 2004 al 2010 des de la Generalitat.
Dels 2000 cap ençà, hem vist una creixent sensibilitat per a la senyalització i protecció dels entorns naturals, hem vist com localitats de la costa o de la muntanya (platja i neu) posaven en valor el patrimoni històric creant centres d’interpretació didàctics, promocionant visites, organitzant rutes amb contingut antropològic, social o cultural.
Hem vist aparèixer multitud de microempreses de turisme actiu, no només les que es dediquen a ensenyar/practicar alguna disciplina esportiva, sinó les que acompanyen l’oferta amb experiències realment úniques vinculades al sector primari.
Des dels plans pilot, superant una restrictiva legislació estatal, que varem posar en marxa al Delta de l’Ebre facilitant les visites i degustacions a les muscleres i la pràctica de mètodes artesanals de pesca amb turistes, fins a les darreres iniciatives de Pesca-Turisme a Llançà i Port de la Selva, on es participa d’una jornada de pesca artesanal amb els pocs pescadors que resten sobre el territori.
Hem vist aparèixer en la darrera dècada, activitats d’acompanyament als ramaders del Pirineu a l’Alta Ribagorça o als Pallars: lliurament de sal al bestiar, munyida de vaques, elaboració de formatges artesans…al costat de la multiplicació d’ofertes de senderisme, cicloturisme, autoguiat o guiat.
Hem vist posar en valor el Camí de Sant Jaume de Catalunya que varem aconseguir situar al si de la marca europea de Camino de Santiago, fa cinc anys, seguida ara per noves iniciatives com el Camí de Sant Ignasi de Loiola a Manresa que ja comencen a donar els seus fruits, per caminants de poc esforç i alta espiritualitat.
El camí iniciat a la dècada del 2000 per Generalitat, administracions locals i iniciativa privada està traçat. Però no està exempt de dificultats i necessitat de millores.
Parlem dels reptes que alhora són oportunitats:
1. Falten a Catalunya alguns tractors potents territorials concebuts com a parcs temàtics culturals específics i singulars, lligats a la nostra història, mitologia o cultura. Un cas d’èxit d’iniciativa privada seria el complex Món Sant Benet: visita medieval, un dia en la vida del Pintor Casas, experiència salut i alimentació amb ALICIA i l’hort de recuperació d’espècies autòctones, hotels, gastronomia selecta i popular. Un altre que ho pot ser amb una bona gestió de serveis i comercial, és el conjunt Terra de Comtes i Abats, del Ripollés, inscrit a la marca Pirineu comtal, viatge al naixement de Catalunya, on s’ofereixen a Ripoll un centre d’acollida turística dedicat a Guifré el Pilós, un Centre Sciptòrium sobr el destacat paper del monestir a l’Edat Mitjana amb personatges il•lustres com l’Abat Oliba o el papa Silvestre, el castell d’Hug de Mataplana i el centre de les llegendes fundacionals a Montgrony (Catalunya any 0) i finalment l’explotació turística de la mitologia amb l’espai dedicat al Comte Arnau al monestir de Sant Joan de les Abadeses. D’aquests motors tant potents en falten més i això vol dir inversió pública o privada o mixta.
2. Falta canviar el model de gestió dels centres petits i mitjans d’interpretació que quan es van dissenyar en molts casos no es tingué en compte el cost de manteniment. Aquests centres de titularitat pública s’han de subrogar a microempreses turístiques que en facin o el centre de les seves operacions o bé una etapa obligada de la seva prestació de serveis. Aquest és el camí que finalment van adoptant els Centres d’Acollida turística CAT, dissenyats com a grans portals d’entrada a les regions turístiques de Catalunya. En aquests moments ja gestionats per empreses privades amb empenta, més de la meitat d’ells, entre els quals els de Sallent, Ripoll, Vilajuïga, Cervera o Teià.
3. Cal aprofundir en la singularització de les festes/fires locals per tal de sortir de la degradació i pèrdua d’interès econòmic de les tradicionals fires multisectorials. L’especialització per temàtica econòmica o per temàtica històrico-cultural cercant en la font de la pròpia tradició i des del rigor és el camí que està donant resultats. Com exemple la darrera Fira temàtica nascuda amb força en un poble de l’interior: La Fira dels Matiners d’Avinyó ambientada amb rigor en una batalla de la segona carlinada.
4. Cal sentit global dels nous serveis i productes. No pot ser que continuem amb senyalitzacions només en català i castellà, o com a molt anglès. Si tenim com a principal client el francès, es troba a faltar el francès. I val la pena gastar-se alguns dinerets, noves tecnologies ho permeten, amb audioguies o aplicacions de mòbil amb les altres llengües de turistes que volem recuperar com l’alemany o l’italià, o que volem guanyar com ara el rus i demà el xinès, portuguès del Brasil o hindi.
http://www.economiadigital.es/cat/mobile-viewer.php?IDN=2012_08_33640
