Sort del turisme (1)

Per aquestes dates, de forma rutinària, certs mitjans de comunicació generen debats sobre les bondats o maldats del turisme a casa nostra. Un sector econòmic que movia abans de la crisi l’11% del PIB i ara queda com a l’únic sector que està afectat per la crisi, però no està en crisi, com quasi tots els altres. Els experts ens diran al final d’aquest llarg cicle depressiu, el percentatge sobre PIB i sobre ocupació que haurà significat; i veurem com haurà incrementat en ambdós àmbits la seva quota. Per tant, poca conya amb les coses del menjar. Dit això. Tot el què es fa en turisme és bo? L’empresariat i els professionals que en depenen actuen sempre correctament? Les administracions acaben d’entendre les potencialitats i amenaces del sector? Les respostes a les tres preguntes no poden ser unànimement positives. Hi ha de tot a la vinya del senyor. Amb un curt article d’opinió no puc desenvolupar com correspondria la complexitat d’un anàlisi d’aquest tipus. Em centraré amb alguns elements que ara mateix poden provocar dubtes i en d’altre de potencialitats inexplorades. A Catalunya hi ha un turisme vacacional de tall clàssic que s’ha anat millorant en serveis i una certa especialització temàtica: esportiu, familiar, wellness…És el tradicional de sol i platja o neu que encara és el que mou un percentatge més alt, degut sobretot a l’entrada dels turistes de l’Est ( els darrers clients per aquest model) que han compensat la pèrdua dels scouts –exploradors– que en turisme solen ser els nòrdics i els alemanys, que hores d’ara estan descobrint desenes de Costes Braves o Pirineus verges, arreu del món. I a Catalunya creix amb força la darrera dècada el turisme de ciutats que aglutina cultura, oci diversificat i comerç. Barcelona al capdavant. En aquesta partida és en la què es pot recuperar un públic centre-nord europeu que encara ens tenia associats a sex, sun and sand, i és allà on s’està creixent amb nord-americans, jueus, i hauríem de créixer en xinesos, indis, brasilenys i altres emergits. Problemes: els dubtes d’algunes administracions sobre el model. Algunes es limiten a seguir el corrent de les pressions de les patronals del sector, no sempre representatives dels empresaris més innovadors, mirant el segle XX. D’altres encara, apostant per estratègies d’alt risc com el projecte Eurovegas que podria qüestionar el model on es pot créixer de manera més segura i sostenible. D’altres, cas de Barcelona, on ajuntament i empresaris van saber posar la ciutat a l’aparador (Olimpíades i congressos), però no han sabut gestionar els fluxos perquè no han invertit en crear noves centralitats turístiques disperses a la ciutat, que servirien per fer baixar la pressió sobre els únics quatre punts de visita obligada; i que està provocant una turistificació abusiva d’aquests entorns i la subsegüent expulsió dels ciutadans autòctons cap a d’altres barris, matant la gallina dels ous d’or del turisme sostenible, que és l’autenticitat i la permeabilitat amb la societat d’acollida. El que han fet els ex Trincaires amb Gaudí Experience, al costat del Parc Güell és d’aplaudir, al mateix temps que s’hagi de lamentar que cap de les administracions municipals anteriors vagin saber extreure tot el suc del patrimoni immaterial de Barcelona: capital d’estat independents, seu de monarques, de grans literats, de resistències i personatge heroics, Rosa de foc, àmbit de les batalles per totes les llibertats… En aquests moments de brutals agressions al segment de la cultura via retallades i pujades impositives (IVA i autònoms) em va sorprendre agradablement –una flor no fa estiu– veure com a Barcelona, l’Ateneu organitzava un cicle amb músics i músiques catalanes per a turistes. Es pot escoltar de forma habitual música folk, pop, clàssica o d’altres gèneres d’autors catalans i músics catalans en espais en directe a BCN? No. Es pensen les programacions culturals i la promoció de cicles de música, teatre, dansa amb criteris turístics? Molt poc. Lluny estem de Florència o d’Avinyó per posar un cas de la Toscana i un de la Provença. Les programacions culturals amb una dosi abusiva de cosmopolitisme, molts cops sembla que apostin primer per portar gent de fora que per promocionar artistes propis. Té sentit pel turisme cultural creixent venir a Catalunya per sentir un músic que ja pot sentir habitualment a casa seva? Potser la crisi econòmica obligarà a canviar el xip, sempre i quan es trobin programadors intel•ligents i artistes que baixin els fums econòmics, i els turistes puguin trobar al costat de pubs amb música irlandesa a Barcelona, pubs catalans. Tal vegada quedaríem sorpresos com els autòctons també ho agrairien. http://www.economiadigital.es/cat/mobile-viewer.php?IDN=2012_08_33529