El 20 de juny de 1931 s’enllesteix l’Estatut de Núria. Un projecte estatutari que obté el suport de la Generalitat, de 1.063 municipis i d’una ampla majoria de la població en ser avalat íntegrament el 2 d’agost en un plebiscit popular masculí, pel qual, s’hi mostren a favor 595.205 homes d’un total de 792.574 amb dret a vot. A banda, al president Macià se li lliuren 432.111 signatures de dones (tindran dret a vot a partir de les eleccions espanyoles de novembre del 1933) i 102.063 d’immigrants encara no censats.
Malgrat que el mes d’abril anterior la “República Catalana” hagués donat pas a la “Generalitat de Catalunya”, el nivell competencial previst en l’Estatut de Núria demostra que els dirigents republicans no han renunciat en absolut al seu horitzó sobiranista (i intenten limitar-se a protagonitzar una marrada, sota l’amenaça d’una intervenció militar). De fet, l’Estatut de Núria planteja l’oficialitat única de la llengua catalana i una estructura federal per a l’estat espanyol, amb un govern comú a les quatre províncies catalanes i amb la perspectiva que s’hi incorporin altres territoris (com les Illes i el País Valencià), prèvia aprovació del Parlament de Catalunya i d’un referèndum als territoris en qüestió.
Espanya respon amb una gegantina campanya mediàtica, amb declaracions amenaçadores, amb boicots contra els productes catalans i amb l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo el 10 d’agost de 1932. De fet, les Corts espanyoles n’allarguen el debat durant més d’un any i tan sols l’aproven (el 9 de setembre), després d’una severíssima retallada competencial (tot contravenint –com en tants altres moment de la història– la voluntat del poble català). La diferència més rellevant entre ambdós textos és el primer article de l’Estatut de Núria en què s’explicita que “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola”, mentre que a l’Estatut del 1932 es matisa que “Catalunya es constitueix en regió autònoma dins l’estat espanyol”. En l’original “el poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat”, mentre que al text podat hi apareix que “l’òrgan representatiu de la regió autònoma és la Generalitat”.
Malgrat tot, el text del 1932 estableix importants atribucions en l’Ordre Públic, en l’Ensenyament, en el Règim municipal i en la divisió territorial; en Dret civil i en l’hipotecari; en obres públiques; en beneficència; en recursos agropecuaris i mediambientals. I, en l’àmbit judicial, tant en el nomenament de jutges com en l’existència del Tribunal de Cassació. Amb totes aquestes prerrogatives, la Generalitat republicana pretén ser una mena de república encoberta amb poder executiu, legislatiu i judicial.
Gairebé vuit dècades després encara estem lluny de la llibertat que tant necessitem i que tant hem somiat.
Publicat a El Temps
