SOM UNA NACIÓ INDUSTRIAL

Fa pocs dies s’ha presentat un document amb 138 propostes per a un nou impuls de la indústria per part dels sindicats CCOO i UGT, les patronals Foment del Treball i PIMEC, les universitats de Barcelona, Autònoma de Barcelona i Politècnica de Catalunya, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i el Consell de Col·legis d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya.
Amb altres antecedents, entre els que recordo el Pacte Nacional Per la Recerca i la Innovació (2008) i el Pla estratègic de la Indústria (2010), els agents socials de Catalunya i les Universitats i alguns col·legis professionals s’han mostrat sensibles i actius en la necessitat de trobar punts d’acord per a garantir el progrés del país. La percepció que havíem de canviar de model econòmic i superar algunes barreres estructurals, era i és compartida per patronals i sindicats. Així com, que Catalunya ( i qualsevol país que es vulgui avançat) serà industrial o no serà. La moda d’alguns economistes als anys 90 de sentenciar la indústria i celebrar l’arribada de l’economia de serveis, va arribar a influir en les polítiques d’alguns governs nacionals i locals que van abandonar les accions filoindustrials. Observant el comportament dels països nòrdics, sempre els primers en tot, i les dificultats dels països mediterranis en l’actual crisi, es veu com només una indústria exportadora i altament tecnològica i innovadora manté el nivell de progrés dels països. I s’observa també que, malgrat que el PIB directament industrial està en alguns dels llocs de referència entre el 20 i el 25%, sumant-hi el percentatge de serveis destinats a la indústria s’arriba a superar el 50% del PIB i el 60% d’ocupació.
Centrant-nos en el document català, aquest assenyala que les exportacions de la indústria manufacturera representen el 80% del gruix del comerç exterior de Catalunya.
La indústria, amb els serveis que té associats, és la branca productiva on s’obtenen majors increments de productivitat. És en els sectors industrials on es pot generar més estabilitat i millors condicions laborals. Fruit de processos de clusterització, o d’altres tipus de col·laboració interempresarial, es pot aprofitar un model d’èxit com a eix tractor de l’economia del país. En els camps de l’R+D cal prestar especial atenció als processos de transferència del coneixement. En el camp de les infraestructures s’han de prioritzar aquelles que són necessàries per al canvi de model productiu. Cal millorar l’eficiència i l’estalvi energètic, tant per raons de sostenibilitat mediambiental, com amb vista a augmentar la competitivitat de la indústria.
De les 138 propostes del Document, potser n’hi ha moltes de previsibles i que lamentablement en dependre d’operadors no implicats en l’acord quedaran al calaix. Així crec que succeirà amb tots els apartats dedicats a finançament. Som molta la gent que hem perdut la fe en els bancs com a motor econòmic. Per això, d’aquest apartat em quedo amb la proposta 11: cal potenciar l’atracció de capital risc i altres tipus de finançament privat internacional. La proposta 13: cal potenciar amb una unitat especialitzada de suport la captura de projectes finançats per fons públics europeus. La proposta 16: afavorir les aportacions d’accionistes i inversors. Per això, cal millorar la fiscalitat del private equity (àngel inversor, capital llavor, capital risc…) .
Pel que fa a la tecnologia i formació, em quedo amb la proposta 24: impulsar la compra pública de tecnologia. La 25: potenciar la participació de les empreses, especialment les pimes, en els processos formatius de l’alumnat universitari. La 29: iniciar la formació professional i el batxillerat als 15 anys. La 30: impulsar la formació professional en alternança i dual en el sector industrial. La 31: establir plans de formació cíclics en empreses per al professorat de formació professional. La 32: crear la Xarxa de Centres Integrats de Formació Professional del Sector Industrial de Catalunya. La 37: incorporar, en totes les etapes del sistema educatiu, activitats orientades a potenciar l’esperit emprenedor dels participants, que minimitzi el fracàs escolar i potenciï la iniciativa i la responsabilitat dels alumnes. I la 38: potenciar els projectes de final de carrera universitària i de formació professional, orientats a la innovació i a la creació d’empreses.
En el camp de l’energia, la 41: promoció de la competència efectiva en els mercats energètics. La 43: foment de la convergència de tots els tipus de generació, incloses les energies renovables, en els mercats a termini per augmentar la competència. O la 55: permetre l’autoconsum sense limitacions, atès els beneficis que representa per a la xarxa Hi ha 30 mesures més energètiques que dubto que es posin en marxa pel poder de control i la promiscuïtat dels grans lobbies energètics i les cúpules dels grans partits i l’administració. Només en cas d’una ruptura estatal, es podria negociar des de zero en el nou Estat un nou mapa i noves regles energètiques.
Pel que fa a les infraestructures, tornem al mateix problema: una llarga llista de propostes la majoria de les quals depenen de la voluntat política d’un Estat, l’espanyol, que no la té. Per tant, paper mullat, si no s’assoleix el poder de l’Estat propi. Només remarcaria les propostes per al desplegament de les xarxes de fibra òptica i de cable de la proposta 95. La promoció de cicles tancats industrials on no hi hagi residus. I les propostes de la 102 a la 105 encaminades a una gestió supramunicipal del sòl industrial per garantir-ne la seva qualitat i minimitzar l’impacte urbanístic.
La diagnosi de la recerca, el desenvolupament, la innovació i el coneixement transferible a Catalunya és la repetició(109 a 118)de les propostes que ja s’havien fet al PNRI. Només falta que es compleixin. I la liquidació dels pressupostos de recerca i innovació per part d’Espanya, i dels d’innovació per part de Catalunya, no auguren res de bo.
Es reivindica la política de cooperació, clústers i internacionalització que ha estat un parell d’anys abandonada. El clúster esdevé un instrument altament efectiu per reforçar la competitivitat de les empreses, ja que permet desenvolupar habilitats clau, tecnologies i relacions en xarxa entre fabricants, clients i proveïdors. Per això, en la proposta 119 es reclama assolir un marc estable de la política pública de clústers a Catalunya en el context europeu (RIS 3). Catalunya va ser capdavantera en la política de clústers. Cal assegurar una continuïtat de les polítiques públiques en la mateixa direcció. En aquest sentit, Europa ens demana una especialització intel·ligent (RIS3) en el marc de l’Horitzó 2020. Caldria aprofitar aquest marc per encaixar una estratègia de clústers focalitzada en els actius existents i els mercats en creixement. I en la 120: La governança de clústers és heterogènia, depenent dels seus orígens i finançament. És necessària una formulació que asseguri l’alineament dels diversos agents (associacions empresarials, sindicats, centres tecnològics, Administració pública…), així com el finançament de les estructures que permetin el desenvolupament de projectes tractors a curt, a mitjà i a llarg termini. I la 121: No hi ha sectors bons o dolents, hi ha estratègies guanyadores o perdedores. En aquest sentit, cal monitorar les iniciatives emergents que tinguin alt potencial d’impacte o reformular la posició i el valor agregat de sectors tradicionals. Pel que fa a oportunitats com la moto elèctrica, les energies verdes o la indústria de les smart cities, cal, explícitament, acompanyar-les per articular de manera efectiva els actors existents. Un altra proposta clau, la 122: clústers bottom-up. No s’han de prioritzar sectors, sinó les condicions que fan sorgir els clústers: condicions dels factors, condicions de la demanda, sectors afins i de suport, i rivalitat empresarial. La 124: Cal promoure la dimensió adequada dels centres tecnològics per poder excel·lir. Aquests han de tenir una governança estable, han d’estar integrats als clústers i han de disposar d’una clara vocació empresarial. La 125: Cal desenvolupar instruments que promoguin la cooperació universitat-empresa mitjançant projectes consorciats (tipus CENIT). Proposta 127: promoure la innovació oberta. I òbviament totes les propostes destinades a la internacionalització per evitar definitivament dependre del mercat espanyol residual; i les propostes destinades a alinear encara més Catalunya amb Europa i l’Horitzó Europa 2020.
Amb el risc d’haver estat massa pesat, he volgut remarcar aquells objectius del Pacte “Més Indústria” que són més estratègics i depenen menys de l’administració o dels bancs. En conclusió, sindicats, patronals, col.legis i universitats han fet una bona recopilació de mesures, siguin més o menys factibles. I mostren la seva capacitat de concertació que es dóna en un marc com Catalunya. Per això, seguint la nostra secular tradició, podem dir que som una nació industrial. Nació, cada cop més incompatible amb un altra, com Espanya, on els partits del poder són instrument de funcionaris i d’oligopolis. I on només en aquesta darrera setmana hem vist esclatar el cas Bárcenas; el FMI ens avisa que el 2014 el creixement del PIB serà zero; i la liquidació del model de finançament confirma que les nacions tractores i pagadores com Catalunya, València i les Illes perden posicions de 3a a 10a, de 9a a 13a i de 2a a 9a respectivament. No ens enganyem: el primer obstacle per continuar essent una nació industrial es diu Estat espanyol.                                     Article publicat a Economia Digital