Record perfectament que quan era nin en arribar aquestes dates d'octubre, a l'escola, a l'església i a altres indrets apareixien unes vidrioles que representaven caps de les races existents en el món. Una representava la raça blanca, una altra, la raça negra, una tercera, la raça groga, i la darrera, la raça courenca (en deien cobriza). Més o manco, les explicacions rebudes ens feien pensar que els blancs eren els bons, els negres eren els més pobrets, la raça groga era la més desconeguda, eren els xinesos i la raça courenca eren els indis d'Amèrica, aquells que a les pel·lícules mataven blancs amb fletxes. Per aquells dies se celebrava el dia de la Hispanitat, el descobriment d'Amèrica, aquell que havia suposat la redempció, la civilització i l'evangelització d'uns pobres desgraciats que vivien sense saber qui eren ni d'on eren. Els espanyols els havien salvat i havien aconseguit que aquelles terres llunyanes formassin part del món civilitzat, aquell que era el millor. A les vidrioles s'hi posaven peces de 10 cèntims i alguna pesseta, per acabar amb la fam dels negrets. Jo, encara que fos un pobret d'aquesta terra, em conformava perquè em deien que n'hi havia que vivien molt pitjor. I estava orgullós de formar part del poble que havia fet aquell descobriment i aquella gran i bona obra.
Ja quan era adolescent als llibres del col·legi on feia el batxiller, estudiava que entre les conseqüències socials del descobriment per a Espanya i per al món destacaven que s'havien obert noves possibilitats de millores socials, ja que les classes socials podien trobar un mitjà apropiat per millorar la seva condició. Estudiàvem una cita de la revista “Albor” – “Historia de España” que deia el següent: “El soldado halló campos de lucha y horizontes en que satisfacer su codicia de gloria y honores; la burguesía comercial, parajes en que obtener lucros cuantiosos por la riqueza y exotismo de los productos encontrados, cuya adquisición se brindaba fácil y económica; el hidalgo, medio de reparar su situación y de adquirir riquezas y preeminencias; el aventurero y el pícaro, lugares por donde deambular con primacía”. Fixau-vos quines eren les classes socials que ens presentaven i de quina manera tot era abundància, semblava que fermaven els cans amb llonganisses. I en contraposició destacaven els valors hispànics que Espanya havia aportat a Amèrica a través del descobriment, valors que afirmaven que s'havien defensat al llarg de la història: religiositat, universalitat, germandat, valors morals, honor, disciplina i abnegació. Presentaven la colonització com un servei: “La obra colonizadora fue un servicio que España prestó a la mejor causa de Dios. Quienes en ella participaron, siempre se consideraron soldados de Dios y de España.” L'educació rebuda en aquest aspecte ens havia tret de la més absoluta ignorància i ens havia convertit en petits savis que desitjaríem imitar aquesta manera d'actuar.
Arribat a l'edat adulta i havent tocat amb les mans que es podien posar en dubte molts dels valors que deien que havien duit a Amèrica els espanyols, i començant a llegir llibres que asseguraven que el descobriment d'Amèrica havia suposat la desaparició de moltes llengües i cultures, les ganes de saber i de descobrir l'engany de l'educació rebuda en aquest aspecte, ha fet que hagi pogut parlar amb llatinoamericans que tenen un alt grau de formació que m'han explicat la visió que tenen del descobriment, que no té res a veure amb la que ens varen predicar i encara n'hi ha que prediquen. Llegint titulars i fragments de notícies de diaris sud-americans podem llegir frases com aquestes: “El descubrimiento de América fue una masacre“, “El genocidio más grande de la historia, la conquista y colonización de América, cumple hoy 513 años de su acto inicial, cuando Cristóbal Colón pisó por primera vez una tierra que lejos de pertenecer a un “nuevo” mundo, era habitada por distintas culturas desde hacía miles de años.”, “Con la llegada de los conquistadores se inició un exterminio que arrasó con 90 millones de pobladores de la región y quebró el desarrollo cultural de este lado del Atlántico.”, “Definido primero como “Descubrimiento de América”, luego como “Día de la Raza”, más tarde como Encuentro de Culturas, la llegada de los pensinsulares fue, para los pueblos originarios y para la historia universal, una conquista, una invasión, una masacre.” “Los pueblos originarios contemporáneos fueron los primeros en oponerse al festejo del 12 de octubre y organizaron un contrafestejo el día anterior como el último momento de libertad. Como parte del contrafestejo, los reclamos por sus derechos vienen de lejos, la tierra, los recursos naturales, la identidad, la lengua, y abarcan todo el territorio latinoamericano.”
Són bastants els historiadors que coincideixen en el fet que el 12 d'octubre no hi ha res a celebrar, que no es pot celebrar la conquesta i la destrucció de pobles. Per tant, ha de ser ben normal que hi hagi moltes persones que no vulguin celebrar aquest genocidi, que aquest és el nom que té el fet que s'hagi provocat la desaparició de moltes llengües i cultures de Llatinoamèrica. Llavors, el Govern “demòcrata” espanyol ha enviat els jutges contra els que no volen combregar amb rodes de molí, i el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha considerat una aberració pròpia d'ignorants o indigents culturals definir com un genocidi cultural la conquesta d'Amèrica. Avui, en aquest món en què uns quants ens volen fer creure tota casta de mentides i que és molt difícil destriar on es troba la veritat, afirm que durant la meva infància i adolescència sí se'm va mantenir en la més pura ignorància i en la indigència cultural. Avui, els ministres han deixat de tenir raó, han arribat a tal punt, que quasi sempre s'ha de pensar que la veritat es troba en el contrari del que diuen. I si als que pensen com jo, el ministre ens ha de definir tal com ha fet, jo li contestaré que en aquest cas estic content de ser un ignorant o un indigent cultural.
