Per qui encara no ho tenia clar, és ben evident que la història de Catalunya amb la d'España no es va unir, sinó que és va aparellar de més o menys grat, i en temps passats, fins i tot, l'ensenyament d'una única versió d'una va fer ignorar totalment l'altra. Ara, sortosament, la informació es pot trobar en molts altres llocs que en els continguts de determinats llibres i determinades ensenyances i ja queda ben evident que les idiosincràsies, la manera de fer i de ser, els codis de valors, són diferents, tot i que poden coincidir en més d'un aspectes de la història. El llenguatge polític afincat en aquesta España, centralitzada i monopolitzada a Madrid, segueix basant-se en la dominació, en que tot el que hi ha al territori li pertany i és de la seva propietat, i veu en qualsevol intent de negociació d'algun altre model un signe de debilitat que no s'ha de permetre. Aquesta postura enrocada ha dinamitat el temps en el que la majoria de ciutadans catalans consideraven compatible ser català i espanyol a la vegada, i ha obert la porta perquè puguin entrar nous aires. Els que encara es manifesten fermament que Catalunya no és més que una part d'una indissoluble España, per damunt de tot i de tothom, ho fan acceptant l'uniforme sentiment espanyolista per damunt de qualsevol altre que hi pot haver, que no podrà ser més que regional, o d'estar per casa. El malaltís centralisme va evitar, en el seu moment, que els inversors catalans poguessin adquirir alguns actius que l'Estat privatitzà, arribant al punt culminant quan una d'aquestes entitats havia de ser objecte d'una “opa” i es va preferir que fos italiana o alemanya abans que catalana.
Aquestes, més tot un cúmul de situacions acumulades en el temps, fa que la gent d'aquí ja estigui molt sensibilitzada i els missatges que s’envien des de fora sentenciant com quedaríem nosaltres, com si no fóssim prou grans per atemorir-nos nosaltres mateixos, a la “seva” població no diuen les conseqüències reals per a Espanya si perd Catalunya, que és el que els hauria de preocupar… I els aterra. Perquè això és el que pot arribar a passar si l'Estat persisteix en la seva actitud de negativa total per reconduir, o crear d'una vegada, un diàleg constructiu amb Catalunya. Per això és molt convenient establir contactes seriosos en tots els aspectes, com ja està fent, tan amb la C.E. com amb la totalitat de l'àmbit internacional perquè, si s'arriba a poder donar el pas, entrarem en un camí del que no hi ha marxa enrere i, amb aquesta España o s'és submís o s'és enemic.
Si, de la antiguitat, ja venim de diferents cultures, i les diferències s'han seguit evidenciant malgrat tots els intents, legals o violents, emprats a través dels temps per unificar-ho per un cantó, més valdria acceptar-ho d'una vegada i, des de la sensatesa, asseure's per negociar la millor manera per a tots de viure plegats. I, la millor manera no és amenaçar, crear pors i ofegar financera i culturalment a l'altre perquè, això, no fa més que evidenciar la injustícia i crear sentiment sobiranista on només era catalanista.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
