A 21 de juliol de 2027
Cau un sol de justícia. Tan sols els covards esperen la nit. Pessigolleig i palpitacions. Són 2/4 de dues del migdia. Tothom fa cara de xinès restret. No hi ha ningú que es cregui el moment que està vivint. Els més cofois, els més abrandats, jutgen els rostres dels qui tenen davant dels morros. Els qui no volen fer-ho, es recolzen en el silenci dels porucs. Pors a banda, ja fa un grapat d’anys que som una societat cohesionada i lliure: hem sabut ser polièdrics perquè hem volgut reconèixer totes i cadascuna de les nostres cares; i tothom pot mirar-se als ulls perquè tothom reconeix a l’altre.
Som 21 de juliol; al cor del Berguedà, a Campllonc. Els pancatalanistes romàntics s’han reunit al voltant del Pi de les Tres Branques. Han vingut els prohoms de les millors famílies i sensibilitats i cases i pubs dels Països Catalans. Josep-Lluís Carod-Rovira ha arribat puntual, perquè va decidir treure’s definitivament el carnet de conduir als seus 75 anys. Uriel Bertran, amb 51 anys, ja no fa aquella cara d’enfant terrible perquè és pare de família, President del Partit Socialdemòcrata Català i badaloní predilecte. De Joan Puigcercós, que hauria de tenir vora 61 anys, ni rastre: el darrer cop que el van veure era fent bivac al peu del Puigmal; igual que Ernest Benach, que, tot i els seus 68 anys, se’n sap que, cansat dels castellers, va desenvolupar una aplicació per a tallar la gespa sense moure’s del sofà; i que es controla mitjançant l’iPad: un jardiner total, de segle XXI. Felip Puig, amb 69 anys, segueix promès (així ho especifica al seu Facebook…!), presideix el Cercle d’Economia i es passa les tardes llegint el diari al bar del c/Còrsega 333, seu de Conveniència (perquè ja no cal tirar de beta del terme de ‘Convergència’) Democràtica de Catalunya, partit de fals centre i que vol arreplegar-ho tot perquè ningú es quedi res que ell no vulgui. Joan Carretero, tenint-ne ja 72, pinta aquarel·les vora el llac de Puigcerdà, amb aquell deix de cirurgià; estil Munch, per ser més precisos. Alfons López Tena, amb 70 anys a les espatlles i sense fills -que sapiguem que en tingui-, se’n torna a Sagunt i és un mecenes que paga sense miraments als joves que vulguin escriure novel·les que superin les del mestre Lu Xun. Joan Laporta, fregant els 65 anys, n’ha après tant, que, fastiguejat, calma les ires del que hauria pogut ser tot bevent cafès descafeïnats amb llet desnatada i una mera sacarina. I Lluís Llach, amb uns esplendorosos 79 anys, rescata a la gallineta de l’oblit i desempolsega l’Avi Siset perquè no hi ha una carretera directa de Porrera a Verges; i l’anomenat ‘Eix Transversal’, la C-25 pels primmirats, segueix sent una broma de mal gust.
Heribert Barrera, amb 110 anys, i Jordi Pujol, ratllant els 97, són els més grans de la colla. Oficien l’acte. Demanen que tothom es doni de la mà, perquè ballaran una sardana. Abans, tanmateix, invocaran els esperits de la pàtria: Lluís Maria Xirinacs surt de l’enèsim intent de vaga, tot i estar ara al més enllà; Lluís Companys es pregunta encara ¿per què?; Francesc Ferrer i Guàrdia i Joan Triadú segueixen sense posar-se d’acord amb el model de l’escola catalana; Pau Claris vol que fem rodar el cap del President de la Generalitat Republicana, Mohamed Jordi, perquè és més autòcrata que republicà; i Macià s’ha excusat: diu que no ve perquè no li van les cursileries, i prefereix anar a la platja, a fitar d’amagatotis a les nenes de les Joventuts Liberals de Catalunya, que es posen panxa enlaire a la platja de Vilanova i la Geltrú.
En acabat, Barrera i Pujol invoquen el ‘Tot és ahir’ de Pere Quart.
Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrere per l’atemptat del vent.
El passat és la terra de cascú,
àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.
Res no és nou, res no mor, tot és ahir.
Perquè tot i tenir un Estat propi, som on érem i seguim sent com som. Som catalans i volem ser-ho encara més.
PS: M’acomiado de vostès, estimats lectors, fins que arribin els temps de la verema. I és que durant aquest curs que hem compartit plegats, en què l’amic -i editor del Directe!cat- Miquel Martín i Gamisans m’ha ofert l’oportunitat d’aprendre a pensar en veu alta, he procurat aprofitar cada ratlla que he escrit. I ara toca esbargir la ment perquè, tan bon punt tornem a la càrrega, la collita del raïm sigui encara més productiva. Vostès, sens dubte, m’han ajudat a millorar-me i a posar-me a ratlla; i a saber que encara no sé res. Moltes gràcies!
