La PDaD proposa una diada per la llengua.
“Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no la fan servir”.
Submissió lingüística a l'amo foraster:https://www.omnium.cat/ca/noticia/ferran-suay-analitza-la-submissio-linguistica-des-del-punt-de-vista-de-la-psicoanalisi-2570.html%0A
* Com guanyar espais públics per a la nostra llengua
Posem que en una ciutat nostra hi ha:
-Un 15-20% de converses en valencià als carrers
-Un 25-35% que el parlen diàriament, però sobretot entre persones conegudes només. A les persones desconegudes solen adreçar-se en castellà.
-Un 50-60% que el saben parlar mitjanament bé però que no solen tenir ocasió per practicar-lo perquè no els hi parlen.
-Cap al 80-90 % que l’entenen prou bé.
Són xifres amitjanades.
Veiem que, si el valencià se sent al carrer molt menys del que podrien segons coneixement teòric, simplement és perquè la majoria de persones catalanoparlants no s’hi esforça gens a parlar-ho de manera sistemàtica.
Si el 25-35 % de les persones catalanoparlants habituals i diàries el parlessin amb fermesa al 90% que l’entén, el resultat serien un 40% o més de converses en català i un 50% de converses català-castellà. Per força els qui l’entenen acabaria pujant encara més de percentatge, fóra una dinàmica molt engrescadora.
Si això no passa és simplement per la manca de caràcter, de tremp, per la desídia de moltes persones catalanoparlants, massa aclaparades per rutines mentals i per tants anys d'imposició del castellà o francès i per la manca de drets lingüístics ni tan sols igualitaris.
Cal canviar el xip.
* Hauríem d'estar més motivades del que estem. Visibilitzar més el problema. Per ex. amb una web i una Diada de militància lingüística a totes. Diada de Tot en Català
Durant molts any demanant llibres de reclamacions per la discriminació lingüística al PV… i els resultats han estat, almenys aparentment, mínims. Clar, al PV tot és més problemàtic i, si ho fas en ciutats sovint et miren com si fores un marcià.
Només una mobilització unida que isca als mitjans de comunicació pot ajudar a canviar la correlació de forces.
Si no ens visualitzen com a força de consumidors i consumidores, etc… no farem gran cosa.
Fer un dia anual (després mensual) en què totes les persones catalanoparlants fèrem desobediència civil parlant només català a tothom, caiga qui caiga i campe qui puga. Seria l'equivalent als autobusos de les persones negres nordamericanes o a la sal de Gandhi.
Es factible, no massa complicat i mouria moltes energies, perquè el repte de parlar valencià en la teva terra colonitzada genera ja de per si independentistes amb ganes d'activitat. Seria engrescador alhora que didàctic. Naturalment segons criteris de resistència civil estrictament no violentahttp://ca.wikipedia.org/wiki/Resist%C3%A8ncia_no-violenta , a l'estil de la Marxa de la Sal, perquè es tracta de denunciar l'Apartheid i colonialisme lingüístic.
Hem fet moltes manifestacions ritualitzades (equivalents a processons o fins i tot menys que processons, ja que la gent “corrent” –al PV- ens entenen menys que als processionaris).
Gandhi, en canvi, fent una sola marxa per a la desobediència civil (la Marxa de la Sal:http://ca.wikipedia.org/wiki/Marxa_de_la_sal ) va saber pegar en el clau del domini colonial estranger.
Les nostres tàctiques són ineficaces perquè ens les deixem dissenyar per buròcrates o fins i tot per l'enemic.
Seguir només amb manifestacionetes ritualitzades és com anar a passejar i saber que estem vius. Això també ho feia el meu iaio, quan deia: “Pepe, tira un coet p'a que sàpien que encara estem vius!”. Un dia d'esbarjo, però en realitat d'eficàcia política: pròxima a zero.
Més contundent podria ser si la desobediència civil lingüística la coordinem amb persones basques, galegues, astur-lleoneses, aragoneses i occitanes (cal cercar aliances, per més dèbils que semblen).
* Un llibre recomanable
“Sociolingüística per a joves”: http://www.tirant.com/libreria/detalle?articulo=8489095027
El sistema “oficialista” naix mort. Cal bufar-hi la vida:
“… no és realment important que la llengua aparegui dins uns certs àmbits, allò realment important és que els àmbits produeixin, engendrin la llengua. Perquè la realitat ens demostra que és el sistema sòcio-cultural, la societat, la que engendra la llengua. La societat és sempre anterior a la llengua” (“Sociolingüística per a Joves”, 1989, de Jordi Solé i Camardons, *1959, escriptor i sociolingüista català).
