A Catalunya Ràdio, he sentit el senyor Felip Puig que, referint-se a unes declaracions que ell havia fet sobre la correcció del català del president Montilla, deia: ‘Jo no sóc un integrista lingüístic. Tinc molts amics amb els quals parlo en castellà’.
M’agradaria analitzar breument aquesta afirmació, de la qual es desprèn que:
(a) El senyor Puig considera integristes lingüístics totes aquelles persones que, estant a Catalunya, parlen sempre en català (ja que diu que ell no ho és perquè parla amb moltes persones en castellà).
(b) Per contra, el senyor Puig no considera que les persones que parlen sempre en castellà, a Catalunya, siguen integristes lingüístics, ja que té amics que es veu que s’integren dins d’aquesta categoria (per quin motiu -si no- s’hi comunicaria el senyor Puig en castellà?).
Així doncs, resulta que un representant polític, que passa per formar part del sector sobiranista d’un important partit catalanista, considera integrisme expressar-se sempre en la llengua pròpia del país per al qual vol la sobirania, mentre que li sembla perfectament normal, i no gens integrista, que la gent s’expresse constantment en la llengua del país que té actualment sobirania sobre Catalunya.
I tot això venia a compte del fet que el president de la Generalitat, es veu que no pronuncia el català tal com cal i correspon a tan elevada dignitat. Sense ànim de donar lliçons a ningú (i menys a persones tan principals), m’ atreviria a preguntar:
(a) ¿com poden pronunciar bé el català les persones com el senyor Montilla, si els catalans de soca-rel i de perfecta pronúncia, com el senyor Puig, s’ hi relacionen en castellà, per tal de no semblar massa integristes?
(b) No serà molt més important parlar a tothom en català que no pronunciar-lo d’una determinada manera.
D’altra banda, com a parlant d’una variant occidental i meridional del català (valencià, solem anomenar-lo, sense cap vel·leitat secessionista); ¿seria admissible la meua pronúncia?, ¿o seria titllat d’inadequat o poc respectuós si mai em presente a unes eleccions, per no parlar un català oriental homologable?.
Francament, sembla que és molt més important la contribució que fa qui, sense avergonyir-se de la seua llengua, la parla amb tothom, tant si vénen del nord com del sud com de terra endins o de mar enllà, que no la d’aquells que frisen per la puresa de la dicció, i la combinen amb la dimissió més acomplexada; tan acomplexada, que els agrada disfressar-la de modernitat i d’obertura, en oposició a l’integrisme dels qui es mantenen fidels a la llengua del seu país. És això sobiranisme?
Ferran Suay
Professor de Psicobiologia de la Universitat de València
