Aprofitant la celebració a Barcelona d’un curs de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH) sobre cooperació i acció humanitària en conflictes violents, que es fa aquests dies, crec que és un bon moment per reflexionar sobre com actua la comunitat internacional davant les emergències i les crisis humanitàries, siguin o no mediàtiques.
En primer lloc, l’evolució del context internacional actual ha fet que l’acció humanitària (que no l’ajut humanitari, molt més limitat en el seu camp d’acció) tingui un major protagonisme en l’escenari internacional. Aquest fet, combinat amb l’aparició d’actors implicats en les crisis humanes (alguns mal anomenats actors humanitaris, com els exèrcits) i els riscos que comporta la utilització del factor humanitari en les agendes polítiques dels governs, ha generat nous reptes als actors i organitzacions humanitàries.
El concepte d’acció humanitària inclou no tan sols l’ajuda a les víctimes d’un desastre (sigui per causes naturals o humanes), sinó també la seva protecció i garantia dels seus drets fonamentals mitjançant el testimoniatge, la denúncia i la defensa del Dret Internacional Humanitari (DIH). La tendència dels darrers anys mostra un augment de la complexitat de les crisis humanitàries, sobretot per la multiplicitat de factors que augmenten la vulnerabilitat de les poblacions afectades.
Per donar resposta a aquests factors, l’acció ha de satisfer les necessitats immediates de les poblacions afectades per catàstrofes, en situació d’emergència o de crisi de llarga durada, restablint-ne els drets fonamentals i la dignitat humana. També cal enfortir la gestió de riscos les capacitats dels actors del Sud per reduir-ne la vulnerabilitat enfront de desastres futurs (mitjançant la preparació, la prevenció i la mitigació).
També a Catalunya els actors humanitaris han evolucionat positivament. Antigues males pràctiques que abans eren habituals han deixat de ser majoritàries i només reapareixen esporàdicament, més per desconeixement que per convenciment. Les campanyes de recollides d’aliments, materials d’higiene, aigua o roba han deixat pas a campanyes de sensibilització i recollida de recursos econòmics per treballar amb els actors humanitaris que coneixen el terreny on s’esdevé l’emergència i que estan coordinats amb les autoritats locals o multilaterals. Avui cada cop treballem més des de la cooperació catalana la prevenció de riscos, l’enfortiment de capacitats en zones de risc, el testimoniatge i les crisis oblidades.
Perquè en el camp humanitari és important que l’ajuda que es vol fer arribar no generi més problemes que els que es volen solucionar. I d’experiències negatives en tenim un munt, com la proliferació d’organitzacions que no tenen presència sobre el terreny i demanen diners a cabassos davant d’un tsunami mediàtic, o grups d’especialistes que volen viatjar als llocs dels desastres sense respondre a una demanda concreta, ni tenir garantida la coordinació. Algunes d’aquestes males pràctiques no només han estat ineficients, sinó que fins hi tot han perjudicat la població que pretenien ajudar, com els enviaments massius d’aliments i estris que perjudiquen els circuits comercials dels països on s’ha esdevingut l’emergència, generen un mercat negre de material humanitari i substitueixen els productes i les eines locals per d’altres que no estan adaptades al context cultural, sanitari, econòmic o social.
I en el camp internacional només cal esmentar el paper dels exèrcits i la utilització de l’ajuda humanitària per donar sentit a la seva existència, de les donacions a través de la subvenció dels excedents agrícoles dels països del nord enviats com a ajuda alimentària, o dels enviaments massius de medicaments per part de grans corporacions farmacèutiques que no responen sempre a interessos altruistes.
Començava el post fent referència a les jornades d’IECAH que s’estan fent a Barcelona. Però també ho hauria pogut fer fent referència a la sortida avui mateix des de Barcelona d’una caravana solidària que segur que tindrà algun ressò mediàtic, però no ho he fet. Perquè en alguns aspectes encara hi ha molt camí per fer en la millora de l’acció humanitària que es fa des de Catalunya.
