Us reprodueixo l’article que vaig publicar per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta ara fa just un any.
El 9 de març de 1842, a la Scala de Milà, Giuseppe Verdi estrena Nabucodonosor. La seva tercera òpera i la que li obrirà el camí de la fama.
Refugiats al temple de Jerusalem, els jueus ploren la seva derrota davant dels babilonis. I, ara que els assaltants es disposen a entrar per la força a l’edifici, els jueus centren les seves esperances en el fet que disposen d’hostatge a Fenena, la filla del rei enemic. De fet, el gran sacerdot Sacaries amenaça la noia amb un ganivet, però, després d’un dubte inicial –potser més fingit que real–, Nabucodonosor ordena l’atac. I, aleshores, quan l’arma s’abat sobre la princesa babilònia, Ismael (el fill del rei de Judea) atura la mà del sacerdot i abraça la noia.
Ja fa molt de temps que ambdós viuen enamorats l’un de l’altre. I ella acaba de ser testimoni de com el seu pare ha decidit sacrificar-la per tal de derrotar definitivament els jueus, mentre ell ha preferit deixar indefens el seu poble per tal de salvar una noia enemiga. A partir d’aquí, l’escenari ja disposa de prou ingredients perquè una tempesta de sentiments sacsegi les nostres ànimes, de forma similar a com el Romanticisme va sacsejar l’ànima d’Europa. En concret, Verdi és un dels representants més brillants del Risorgimento italià. El moviment cultural que, a través dels records del passat i del somnis de futur, construeix el discurs polític que portarà Itàlia fins a la independència. I és, des d’aquesta perspectiva, que cal entendre l’èxit esclatant d’aquesta òpera i, especialment, que el públic s’afegís sempre amb entusiasme a l’hora de cantar el “Va’, pensiero, sull’ali dorate…”. Probablement un dels cors més famosos de la història de la música i que, si fa o no fa, diu així: “Ves, pensament, sobre les ales daurades; / ves, reposa sobre els pendents, sobre els turons, / on s’oloren temperades i suaus / les dolces brises de la terra natal! / Saluda les ribes del Jordà / i les torres enrunades de Sió… / Oh, pàtria meva, tan bella i perduda! / Oh, record, tan estimat i fatal!”
Els paral•lelismes amb la Renaixença catalana són ben evidents. I, en aquest sentit, n’hi ha prou en recordar la temàtica del Mar i cel de Guimerà o la potència lírica de les Tombes flamejants de Ventura i Gassol. I, tal vegada, actualment, al marge de moltes altres mancances, potser també trobem a faltar una mica de dolçor èpica en la nostra vida col•lectiva. Potser, per aquesta raó, ens resulta tan plaent revisitar els clàssics…
