Article escrit amb Helena Moliné i Rodes per a l’ACPG el juliol de 2008 sobre el dramaturg rus Anton Txèkhov
El juliol de 1904, al balneari Alemany de Badenweiler, mor Anton Txèkhov, un dels autors russos més coneguts arreu del món. De fet, la seva producció va representar una veritable revolució i ha estat àmpliament difosa, tant pel que fa als contes com, especialment, al teatre, amb obres tan representades com La gavina (1896), L’oncle Vània (1899) o Les tres germanes (1901).
Anton Pàvlovitx Txèkhov va néixer el 29 de gener del 1860 a Taganrog (Rússia). Tercer de sis germans, era fill de pare comerciant. Quan el patriarca es va veure arruïnat, la família va emigrar a Moscou i Anton es va quedar a la vila per acabar la seva educació i ocupar-se de la venda de les propietats familiars. Tant és així que, des d’aquest moment i fins a la seva mort, es va responsabilitzar de l’economia familiar.
El 1879 es trasllada a Moscou per reunir-se amb els seus parents i ingressar a la Facultat de Medicina. I, precisament, per poder pagar-se la matrícula i ajudar la família, comença a escriure diàriament petits articles humorístics sobre la vida russa del moment, tot adquirint una gran fama com a cronista d’actualitat. I, curiosament, malgrat que mai s’hi guanyarà la vida, sempre va considerar la medicina la seva professió. En concret, el 1886, només dos anys després de llicenciar-se, ja publica el seu primer llibre de relats Contes de Melpómene; i, el 1887, amb el seu primer drama Ivanov, guanya el Premi Puixkin «a la millor obra literària distingida pel seu valor artístic».
La tuberculosi i l’excés de feina, però, l’obliguen a fer una llarga estada a Ucraïna. I, a la tornada, el seu estil arriba a la maduresa, emmarcat en el naturalisme modern. Així, les pàgines que ens ha deixat són veritables estudis dels fracassos espirituals dels seus personatges. I, juntament amb Maeterlink, és un precursor del teatre de l’absurd. En realitat, els seus personatges conformen un autèntic calidoscopi, doncs, tots tenen gairebé la mateixa importància i cadascun aporta la seva perspectiva personal al desenvolupament del drama. Així, permet de mostrar subtilment la condició humana amb una profunditat difícil d’interpretar.
