“Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú els pot induir a fer justícia”
Bertolt Brecht
Desànim, ràbia, impotència, incredulitat. Aquestes són algunes de les paraules que poden descriure allò que moltes persones hem sentit al veure el reguitzell de despropòsits judicials que s’han succeït aquests darrers temps. Ja els saben, no cal estendre’s molt: condemna de broma per la Infanta Cristina i el seu marit, l’exjugador de handbol Iñaki Urdangarin per l’espoli sistemàtic i demostrat de les finances públiques, condemna menor pels autors del delicte d’apropiació indeguda pel cas de les targetes black de Bankia, condemna, aquesta no tan menor, per injuries contra la corona per un cantant de rap, condemna, totalment desproporcionada, a un noi per emprar targetes falsificades en un robatori que no supera els 600 €, imputacions de caràcter polític i selectives de càrrecs electes per desenvolupar les funcions per les quals han estat elegits, presons preventives per titellaires, fiscals que són amenaçats pel govern i finament destituïts per dur a terme investigacions contra la corrupció, judicis polítics com el cas de Andres Bodalo i Alfonso Fernandez Ortega “Alfon”…i així podríem seguir fins a perdre el sentit o fins que tanta estultícia ja ens provoqués la total indiferència sobre allò que ha esdevingut, esdevé i pot esdevenir.
Ja ho veuen, aquest és el retaule macabre que es configura impecable al nostre davant, en el que la justícia es proclama manifestament injusta i en el que la injustícia troba el camí d’esdevenir institucionalitzada i legalitzada. I en la construcció del millor dels móns possibles es presenta com l’estat natural de les coses que hi hagi persones que pateixen pobresa energètica a la vegada que acceptem, per exemple, que amb els serveis bàsics es faci negoci i empreses que en temps preterits havien estat públiques, com Endesa, Gas Natural, Repsol acumulin i acumulin milions d’euros de beneficis nets. Diuen, per la seva informació, que entre aquestes tres empreses, només en l’exercici de l’any 2016 van acumular més de 3000 milions d’euros de benefici nets. I encara no ha arribat el dia en que cap govern tingui la valentia suficient per legislar no segons cap normativa europea o sobre no se quin principi que converteix el lliure en mercat en una tautologia, sinó d’acord al sentit comú, el benefici col·lectiu i la justícia social. O dit d’una altra forma: obligant a les empreses del sector energètic a abastir a la població en situació de vulnerabilitat dels serveis bàsics a cost zero i a costa dels seus grans milers d’euros de benefici. Però ja saben que diuen, els diners no tenen anima. Una de les injustícies més manifestes.
Però no pateixin, que no farà falta que cap d’aquestes empreses es mobilitzi per defensar els seus interessos, perquè ja hi ha gent entre les persones comuns que sense que ningú els demani defensaran la sacrosanta propietat privada dels medis de producció. Com va dir Simone de Beauvoir “L’opressor no seria tan fort sinó tingués còmplices entre els propis oprimits”. I és que hi ha masses persones que pensen que podran superar tanta injustícia per ells i els seus no revertint les condicions, les circumstàncies i les situacions que permeten l’existència i persistència de tanta injustícia, sinó escapant als seus efectes, posant-se al costat d’aquells que els poden garantir un benestar material.
Per això, el que en aquests dies ha esdevingut el més sensat és respondre i rebel·lar-se davant d’aquesta inèrcia que ens aliena i normalitza masses injustícies. I no pensin que això és soluciona (només) amb la independència. No hi haurà una superació màgica de l’estat de les coses en el moment de que recuperem sobiranies si abans i al llarg del procés transitori i en transició cap a la independència, no hi ha canvis ni transformacions substancials de les coses, i s’assenten les bases dels canvis pel futur . Només ens podem permetre una resposta enfront del panorama que hem anat descrivint: cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Recordem-nos fins a la sacietat que les lluites es guanyen per insistència i es perden per desídia i que no hi haurà independència possible sense justícia social i no serà possible la justícia social sense la nostra independència com a poble.
