Fa pocs dies en Jordi Basté va entrevistar el MHP Mas. Feia molt que no l’escoltava, perquè fa temps que vaig desconnectar totalment el Grup Godó de les meves preferències informatives, però en aquest cas vaig tenir interès en seguir les respostes del President. La sensació que vaig tenir és que les preguntes que va formular en Basté les podia haver subscrit qualsevol periodista espanyol. Preguntes sobre cansament del procés, possible inhabilitació del President, la majoria silenciosa, si començar campanya l’11S és indecent, què passa si no té majoria absoluta l’opció sobiranista o si pateix una gran derrota, si la gent votarà Podemos perquè està fins els nassos del procés, diuen que ens esperen 5-6 anys molt complicats després de la independència….Per mi aquestes preguntes denoten esperit de derrota, segurament el que té part d’aquest país, però no el que s’ha respirat per exemple en les darreres grans convocatòries de país com la via catalana o la V.
Fa temps que penso que part del periodisme català ha anat per darrera de la societat civil i això em sembla preocupant a les alçades del procés. El periodisme hauria de saber informar d’allò que la societat demanda, necessita, valora i interessa de forma avançada, i sobretot des d’una òptica imparcial. En un procés com el que vivim a Catalunya és vital que la informació arribi a temps i amb el màxim de claredat, perquè en definitiva ens hi juguem el futur de les properes generacions. Això vol dir que caldria fer un exercici d’obertura de ment i no quedar-nos només en allò que els partits unionistes no paren de recordar-nos: els inconvenients. En canvi poc es parla dels avantatges, de les possibilitats d’una Catalunya independent. I no es tracta de reconèixer que Catalunya és tan o més viable que Espanya, cosa que qualsevol estudiant d’economia de primer de carrera entendria ja que aquí és on hi ha més activitat econòmica i per tant més generació de valor, si no que a més caldria fer un exercici de curiositat periodística sobre que es podria arribar a aconseguir un cop siguem un Estat independent.
Lluny d’això, l’entrevista, i també gran part dels debats periodístics actuals, estan fets sobre la base esbiaixada del català poruc obviant les grans preguntes que pugui tenir la gent que dóna suport al procés (de moment la majoria que es manifesta) i que té grans qüestions sobre la taula. Per exemple, com podria ser la nova Constitució?; com serà el mapa de partits el dia D més 1?; quin model econòmic de país es visualitza?; com superarem les principals dificultats?; com es preveu el reconeixement internacional? I sobretot quines aspiracions podem tenir com a país pensant en els nostres fills.
Recordem que els anys 2010, 2011 i 2012 més d’un milió de persones sortien al carrer cridant independència, i durant aquest període cap mitjà de comunicació de primera línea (Godó, Corporació Catalana, mitjans espanyols, etc..) no feia programes de debat sobre la independència, entrevistes en un sentit i en l’altre, etc… Si el tema interessava com a mínim a un 20-25% de la població, perquè no tenia una quota de presència similar? Una de dues, o la classe periodística vivia d’esquenes a la gent, o tenien clar que directament o indirecta això ho tenien prohibit, alguna mena de censura encoberta vaja.
Però és que el 2013 i el 2014 hi ha hagut manifestacions amb 2 milions de catalans amb un to festiu, alegre, il·lusionant, i en canvi encara ara part de la classe periodística d’aquest país segueixen pintant una independència conflictiva, difícil i dubtosa, esperit que sens dubte impregna dins la societat. És com si prioritzessin els arguments de la por als positius; com si fos una mena de premsa rosa que busca sempre el titular i, és clar, els estirabots negatius de la Sànchez-Camacho i Rivera, sovint no argumentats per cert. Són més impactants, per exemple, que els estudis en positiu que s’han fet des del Cercle Català de Negocis en els darrers 5 anys i que ara ja estan en línea amb els del Col·legi d’Economistes i de certs catedràtics independents (algun estranger per cert).
Em pregunto si la imparcialitat en el debat independentista és present a tots mitjans catalans. Evidentment no hi és als espanyols, però en alguns catalans manca informació en el discurs positiu, sovint molt més argumentat amb estudis. En canvi es dóna tota la pompa i plateret a les tesi gairebé mai argumentades dels partits unionistes. La imparcialitat seria exigir el mateix als dos costats. O sigui, no permetre que es facin afirmacions negatives sense justificar o exigir estudis rigorosos per defensar-les. Mentre els independentistes optimistes hem de fer grans estudis per trobar una escletxa i sortir als mitjans, els del discurs de la por només amb una afirmació provocativa en tenen prou per tenir tots els titulars.
Tot això és molt important, perquè si un efecte sociològic té això de la independència és que sovint un confon allò que vol amb allò que es pot. Com és que en tan poc temps hem passat d’un 20% d’independentistes a més del 50%? Doncs perquè molta gent que ho desitjava ho veia impossible i deia que no per pur pragmatisme. Ara, en canvi, veuen que és possible i per tant hi donen suport i s’hi sumen activament. Aquesta és la força de l’optimisme.
Algú deia que la fe mou muntanyes, i de fet la força de l’optimisme ha fet que molts dels que hem lluitat sense tenir en compte els inconvenients i la foscor informativa del país, ens haguem sobreposat i hàgim aconseguit cada cop convèncer més gent i fer possible manifestacions com la del 2010 i successives. Fins i tot amb programes pessimistes i sobretot tertúlies amb líders d’audiència com Basté i Fuentes (fins fa mesos) a la contra. Això no vol dir que en Basté no sigui un patriota, ell se’n defineix i jo no en dubto. Però no n’hi ha prou amb això per assolir l’èxit de país, cal també una dosi d’arguments positius i sobretot una limitació al discurs de la por que tan present és al Grup Godó. En els propers mesos la batalla mediàtica serà molt important. Faríem bé no oblidant aquest aspecte si el que volem és que es triï el millor pel futur dels catalans d’una forma argumentada.
Joan Canadell. Empresari i cofundador del CCN
