Si fem cas a la darrera enquesta del CEO, al voltant d’un 24% dels potencials votants de Podemos es declara favorable a la independència. En el cas d’ICV-EUA el percentatge puja a un 39%.
Estem parlant de xifres prou importants que podrien decantar balances el 27S. Si aquesta tendència es consolida, la conseqüència podria ser que, tot i haver-hi una probable majoria de votants independentistes, la dispersió d'aquests en candidatures al marge de les indubtablement sobiranistes, molt probablement faria aturar el Procés en sec.
Enquestes a banda, sobta que hi pugui haver votants sobiranistes passant per alt el repte més gran del país des de la dictadura.
No es tracta d’un tema menor. Amb una interpretació ràpida podríem identificar almenys tres corrents d’opinió entre aquests potencials votants: Un primer grup seria el de partícips de la idea que el 27S no té caire plebiscitari; un altre podria identificar aquells pels quals ni ERC ni la CUP mereixen prou confiança; i finalment un tercer (n’hi deu haver més però) qui estarien filant molt prim en el mètode per assolir la independència.
Anem a pams. Modestament, a hores d’ara tant és el nom de la cosa. Si tècnicament no es tracta ni es pot tractar d’un plebiscit des del mateix moment que no es planteja una pregunta concreta sinó el repartiment d’escons del Parlament, és molt evident, i s’ha fet prou explicit, que s’han convocat amb caràcter avançat perquè així sigui. I no tindrien sentit ara si no fos així.
Més enllà de les voluntats d’uns i altres, la relació amb l’estat serà modificada, per bé o per mal. Es produiran conseqüències ‘plebiscitàries’ peti qui peti. Sí, per altra banda, es pretén negar el caire plebiscitari per exclusivament centrar-les en pretesos ‘temes socials’ estaríem caient en el mateix parany. El 27S es decideix tot, tot alhora, sense més pròrrogues ni dilacions malintencionades. L’actuació conjunta del govern de l’estat i els diferents tribunals durant molts anys ha demostrat a bastament com sense autogovern qualsevol iniciativa inequívocament ’social’ que emani de la Generalitat és paper mullat. Crec que això és bastant indiscutible.
Pel que fa a la qüestió de la confiança en ERC i la CUP, costa de creure que malgrat cobrir el mateix espectre ideològic que va teòricament des de l’esquerra moderada (ERC i ICV-EUA) fins a la radical (CUP-Podemos) s’hi puguin establir diferències insalvables. ERC ha estat un tradicional soci de govern a diferents institucions amb Iniciativa, i en les qüestions fonamentals acostumen a anar plegats. Pel que fa a la CUP, si d’alguna cosa se la pot acusar és probablement de ser la formació que més estreta a fet la relació entre allò que es diu que es vol fer i allò que finalment es fa en els àmbits on hi existeixen responsabilitats. A més, ambdues formacions tenen com a eix central la ‘qüestió social’.
I el com. Aquest terreny és potser el més fonedís. Sense voler entrar ara en qüestions massa tècniques que dubto preocupin els votants dels qui parlem, l’únic que es podria intuir com un tema decisivament divergent entre les diferents famílies sobiranistes és la qüestió de la DUI (declaració unilateral d’independència).
Però fins i tot aquest tema ha quedat prou resolt i limitat a últim recurs si el govern espanyol i les institucions de l’estat es neguen finalment a desoir el mandat dels catalans per negociar les condicions de la desconnexió. I com que seria il·lògic que cap independentista hagi de deixar de ser-ho, o s’hagi d’amagar simplement perquè l’estat es negui a pactar amb ell, cal concloure que semblaria irresponsable i injustificable deixar una decisió tan cabdal pels ciutadans de Catalunya en mans de formacions volgudament ambigües en aquest tema, o pitjor encara, realitzar, en el moment més crucial, un monumental acte de fe confiant, per enèsima vegada, en la magnanimitat de l’estat.
No hi donem més voltes. El 28S no hi haurà matisos. Per una banda es contaran els escons a llistes per la independència (l’unionisme ara també vol comptar vots), i per altra es contaran com un sol grup unionistes i partidaris de fórmules impracticables. Que no s’enganyi ningú.
