Us reprodueixo l’article aparegut al setmanari El Temps el passat 16 d’agost sobre la nostra acció exterior
El president Pujol va fer cèlebre fa uns anys aquella frase de “el món de Catalunya és tot el món”. Al llarg de la història, però, aquest món no ha estat sempre a l’abast de Catalunya. Al segle XVI, per exemple, la Corona de Catalunya i Aragó ja va patir la prohibició per part del Regne de Castella de comercialitzar amb l’aleshores nou continent americà. Afortunadament, avui, la globalització, els nous models de governança i el canvi tecnològic ens posen el món molt més a l’abast que en èpoques anteriors, i Catalunya ha d’aprofitar totes aquestes oportunitats per ser presents i coneguts arreu i en tots els sentits: políticament, econòmicament i cultural.
Durant els darrers anys i malgrat els obstacles que hi posa l’Estat espanyol, s’han fet passos destacats en la projecció internacional del nostre país, fruit de la creixent voluntat de Catalunya de ser i d’esdevenir un subjecte internacional de ple dret. Amb ERC al capdavant d’Exteriors, l’anterior Govern de la Generalitat va teixir una sòlida estructura institucional, de caràcter transversal, per donar cobertura als àmbits més importants de l’acció exterior catalana (delegacions exteriors, oficines d’ACC1Ó, Institut Ramon Llull, ACCD).
Ara, el nou govern de Catalunya està posant en dubte la consolidació de tots aquests avanços en el terreny internacional, alhora que l’Estat espanyol es referma en aprofitar qualsevol avinentesa (com pot ser la negociació d’uns pressupostos) per desfer els mecanismes que ens lliguen al món i que d’una manera més o menys directa ens permeten difondre la nostra realitat nacional.
Però el Govern de Catalunya té la responsabilitat d’encarar l’acció exterior amb valentia i sense complexos, sense limitar-la a un mecanisme purament comercial i de recerca d’inversors. Aquesta funció és certament important, i més encara en un context de crisi econòmica, però només és una resposta parcial a la nostra ambició de país. I a més, mai podrà ser òptima si no va acompanyada d’una projecció política i cultural potent com fan tots els països normals. Perquè aspirem a la plenitud nacional, volem disposar i exercir la nostra pròpia sobirania, i això ens exigeix desplegar una intensa activitat en tots els fronts, inclòs l’exterior.
