D’entre tots els impostos existents a casa nostra, un dels pitjors des del punt de vista social i l’efecte que té sobre la població més desfavorida és l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA). L’IVA és un impost regressiu, ja que taxa el consumidor independentment del seu nivell d’ingressos. A l’Estat espanyol, a més, hi ha molts exemples en què aquest impost és veritablement injust comparat amb el que fan a d’altres estats membres de la Unió Europea.
Repassem-ne alguns exemples:
Al Regne Unit, per exemple, l’electricitat i el gas estan exempts d’IVA, i el gasoil per a calefacció té un tipus reduït del 5%. A Espanya, es paga un 18% en els tres casos.
A Espanya es paga un 18% d’IVA en roba i sabates infantils, al Regne Unit, n’estan exempts.
A Espanya es paga un 4% d’IVA en llibres, diaris i revistes, alimentació i productes farmacèutics. Al Regne Unit, un 0%.
A Espanya es paga un 8% en el transport de viatgers (per exemple, el bitllet de metro o bus), en el rebut de l’aigua (excepte el clavegueram), serveis socials, funeràries i serveis mèdics i dentals, o de neteja de carrers i recollida d’escombraries. Al Regne Unit, ho heu endevinat, no paguen ni un penic d’IVA per aquests conceptes.
A Espanya es paga un 8% d’IVA pels materials mèdics per a persones amb discapacitats, i un 18% pels seients infantils dels cotxes. Al Regne Unit, un cop més, un 0%.
Digue’m qui o què taxes, i et diré com ets…
És a dir, els diversos governs espanyols demostren una sensibilitat social zero amb tots aquells productes i serveis que afecten més els ciutadans, ja que són productes i serveis de primera necessitat, bàsics per al desenvolupament de les nostres activitats diàries i l’assoliment d’un mínim de confort i benestar. No cal mirar cap a la Generalitat, ja que el nostre govern, com en gairebé tot el que ens afecta de debò als ciutadans, i en tots aquells temes d’una certa importància, no hi té cap mena de competència, en tot això.
Això sí, Espanya té un tipus d’IVA reduït en tots aquells sectors claus per a la seva economia basada en les tres esses: Sol, Sangria i Sorra, i caldria afegir-hi la T del totxo i l’A d’agricultura. Així, bars, cafès, restaurants i hotels gaudeixen d’un tipus d’IVA reduït del 8%, com també el sector de l’espectacle ( ja sigui cinema, toros o un partit de futbol) i els parcs temàtics.
També ens surt més bé de preu anar a tallar-nos els cabells (taxat a un 8%), comparat amb altres estats de la Unió. Això sí, si et vols comprar un habitatge nou, pagaràs un 8% d’IVA a Espanya, i un 0% al Regne Unit. Fertilitzants i pesticides per a ús agrícola tenen un IVA reduït del 8%, al Regne Unit és del 20%. Oi que surt bé de preu, contaminar, amb una agricultura altament subvencionada que ha robat tota la dignitat al pagès, reconvertit aquest en una mena de captaire rural, que malviu del fruit del seu treball mentre malbaratem recursos immensos amb un sistema agrari que no rep icap incentiu per innovar ni cercar la màxima eficiència, sinó simplement subsistir en un món controlat per les grans marques de distribució.
Els catalans ja estem acostumats de fa dècades a pagar i callar, i rebre inversions i serveis públics de l’Estat molt per sota del que paguem en impostos a Espanya. Aquest dèficit fiscal està valorat en uns 22 mil milions d’euros anuals, o uns 60 milions d’euros al dia. Ara, a més, som la “comunitat” més endeutada de l’Estat, cosa que no ens sorprèn gens, i a sobre, el nostre Govern ha d’anar a Madrid a pidolar que ens deixin endeutar encara més.
Humiliació rere humiliació, i el ciutadà callant i rebent encara un tracte més injust. No només fa anys i panys que ens roben i ens acusen a nosaltres de ser lladres, sinó que ara que som els més endeutats (pobres) d’Espanya, ens diuen que som uns privilegiats. L’ofec econòmic perfecte: ens treuen recursos, inverteixen poc, tard i malament, i fan que ens endeutem fins a nivells realment insostenibles, mentre ens lliguen de mans i peus per a que no hi puguem fer res. Demencial. I els catalans sense dir-hi ni piu, i la majoria de catalans d’origen espanyol, irracionalment en contra del que suposaria un progrés i una millora de les seves condicions econòmiques i de benestar.
Amb la independència, no només disposaríem de més recursos, sinó que podríem dissenyar, entre d’altres millores, un sistema fiscal més just i equitatiu. Un altre motiu per deixar de ser dependents. Espero que durant el futur debat sobre la independència al nostre Parlament es parli d’aquests temes, i que el missatge arribi a més gent. Si el debat arribés al carrer (com ja va passar amb el de la prohibició de les curses de braus), mitjançant la televisió i la ràdio, i els diaris, cada cop els seria més difícil als “CIU-dadanos”, socialistes i populars negar el que tothom ja sabria: que amb la independència tots hi sortiríem guanyant, independentment de la nostra llengua o color de pell, o adscripció nacional. Aquest és un debat que és del tot inajornable i molt necessari. Quan hi comencem?
Per a saber-ne més:
Comparativa dels tipus d’IVA aplicats als diversos estats membre de la UE
Cercle d’Estudis Sobiranistes
Mil raons per a la independència
