Sobirania, dialèctica i fissures

“Catalunya sobirana”. D’aquesta manera titulaven alguns digitals la notícia moments després que 85 diputats del Parlament de Catalunya donessin el seu “sí” a la declaració de sobirania que CiU, ERC i ICV-EUiA van presentar al ple del Parlament. El primer repte de la triple aliança (CDC, UDC i ERC) ha estat aconseguit, malgrat deixar pel camí a un PSC que li costa entendre que les seves pròpies bases li demanen flexibilitat en el debat del dret a decidir i no poder-hi sumar un vot afirmatiu rotund de la CUP-AE, que només ha prestat un del seus diputats al grup que defensava la proposta. Els altres dos s’han abstingut com a crítica a un procés poc transparent durant la negociació, a la no inclusió del terme Països Catalans a la declaració i a la referència clara a seguir els principis de la UE. Amb tot, algunes consideracions més analítiques.
 
Primer. És indiscutible el moment històric que ha viscut el país aquesta setmana, que després de 300 anys recupera la sobirania perduda per un procés d’assimilació a l’estil jacobí. En aquest escenari, Catalunya ha fet un camí cap a la modernitat democràtica, seguint l’estela del què el dret comparat aporta en l’anàlisi del problema de l’encaix. Deia la Cort Suprema del Canadà, el 1998, en relació al referèndum del Quebec (1995): “Un sistema de govern no només sobreviu a través del respecte a la legislació vigent. Un sistema de govern ha de tenir legitimitat, i en la nostra cultura política, això requereix la interacció entre l’Estat de Dret i el principi democràtic. El sistema ha de ser capaç de reflectir les aspiracions del poble”. Amarrar la Constitució com a única i vàlida resposta als problemes polítics plantejats no té sentit avui en dia.
 
Segon. Malgrat l’aureola de perroflautes que alguns partits i todólogos de les tertúlies han intentat dibuixar als cupaires, el discurs de Quim Arrufat al Parlament ha seguit l’estel·la del que va fer David Fernàndez el dia de la investidura. Coherència amb els seus votants però capacitat d’adaptació a les dinàmiques que genera l’anquilosada vida política catalana i el tortuós procés d’autodeterminació que ens ve per davant. Ha estat suau en les formes, dur en el fons. Els cupaires cada dia estan més còmodes al faristol. Llàstima del seu independentisme utòpic.
 
Tercer. El procés d’autodeterminació del país pot deixar cadàvers pel camí i reestructurar totalment el mapa polític llegat de la Transició. Ho ha posat de manifest la pugna entre la CDC de Barcelona i el comitè de govern d’Unió durant les últimes hores –si tot continua igual, Artur Mas haurà d’afrontar més situacions d’aquest tipus– i la dissidència de cinc diputats del PSC que finalment no han votat discrepant de la disciplina de vot marcada per Pere Navarro, el no. El sector periodísticament anomenat catalanista ha quedat delimitat (i ben reduït): Àngel Ros, Marina Geli, Rocio Martínez Sampere, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena. Des de fora l’hemicicle, els exconsellers Joaquim Nadal i Montserrat Tura hi posaven cullerada a les hores prèvies. L’afirmació que feia en un article el passat 11 de setembre ja no sé si s’aguanta, segurament molt poc: “El PSC no va a la deriva, però sí que la deriva que porta és certament complicada”.
 
Quatre. El què diré ara no és superficial, tot i semblar-ho: Oriol Junqueras aprofita cada ple per il·luminar intel·lectualment a l’audiència. Aquest cop li ha tocat a Voltaire, en resposta a Alícia Sánchez-Camacho: “No estic d’acord amb allò que vostè em diu, però faré tot el possible perquè vostè ho pugui dir”. En moments de crispació com aquests, de desengany i de comptes a Suïssa fan falta aquests petits instants per entendre que la regeneració de l’arc parlamentari és possible i pot ser positiva. M’agrada pensar que hi ha intel·lectuals al Parlament, hi estigui d’acord o no.
 
Cinquè (i últim).Feia falta la plantada dels diputats del PP mentre hi havia la votació? Tinc la sensació que el PP es troba bé en aquest escenari de crispació. L’esgrima parlamentària és un esport entrenat i practicat per l’Alícia, i li permet anar a la capital fent gala de seny català i pragmatisme entre els seus afins. A Madrid, i em reafirmo en això després de topar al vespre amb un programa de 13TV –canal controlat per la Conferència Episcopal i on el presentador era més talibà que els propis convidats– , encara deu ser de les moderades. Quina por.