La notícia tan simple i amb grau d’anècdota sobre la suspensió de classes en dos col·legis de Girona per amenaces entre les famílies dels alumnes, em serveix per fer la següent reflexió sobre el nostre món i el turisme de càmping que ara mateix ocupa diferents places catalanes.
És cert que segurament aquests col·legis són un focus de famílies desestructurades; tan cert, però, com que l’administració i els petits governants de barris i ciutats -els autèntics herois de la democràcia- amb les eines que tenen el seu abast, és a dir, educadors socials, professors, policía, mediadors… són l’últim baluard i l’orgull de la nostra societat, o el que és el mateix, del nostre tan menyspreat sistema. Sense aquesta mínima estructura, el sentit comú, les normes de convivència, en definitiva, lleis democràtiques i votades per una majoria que ajuden a que això no sigui el campi qui pugui i la llei del més fort, el nostre sistema volaria pels aires.
I és precisament per aquest simple cas dels col·legis que m’indigno i em rebel·lo contra la irresponsabilitat d’aquest esnobisme tronat campista que crida al cel per rebentar el sistema. Em treuen de polleguera. Déu nos en guard que la democràcia i el funcionament d’aquesta estigués a les seves mans, penseu que res, absolutament res funcionaria, seria això sí, un Viva la vida. És una qüestió de treball i compromís amb el que tens, en comptes de rondinar pels descosits i esperar un Doraemon (Canosa dixit) que t’arregli el sistema.
He estat discutint amb alguna gent que, malgrat el viver de lerrouxistes que hi ha a les acampades, flirteja amb tot aquest rebombori tenint un discurs sincer, sencer i a voltes raonable. És cert que fruit de l’educació i el progrés que tenim a Occident sempre volem més qualitat democràtica -i bo exigir-la!-, és cert que quan un banc fa fallida no se l’ha de rescatar amb els nostres diners, és cert que la corrupció a la política és llast insuportable, és cert… Però, companys/es, la forma i el fons d’aquestes movilitzacions són tan estèrils, il·lusriès i populistes, que corren el perill de convertir-se en un pou sectari de reaccionaris. Tal com diu la Marta Rojals en un excel·lent article seu referent a aquests moviments tan volubles i misteriosos: ‘es caguen amb coses tan abstractes com el ‘sistema’ o el ‘capital’, que té la mateixa entitat que cagar-se en Déu’.
El sistema no és exactament el que volem, però compte en fer demagògia contra el sistema, correu el risc d’insultar a milers de persones que cada dia s’hi deixen la pell perquè alguna cosa almenys funcioni, la mateixa gent que treballa perquè al senyoret que va esparracat i amb rastes rondinant i demanant tot el dia no li falti de res quan tingui una necessitat vital.
